dijous, 23 de desembre del 2010

Fotre's amb Wikileaks

...i com si res hagués passat, continuem.

Ara resulta que allò "guai", allò liberal, és fotre's amb wikileaks. La llibertat només per allò que ens interessa. I després hi ha allò de "tot el que li agradi a l'esquerra a mi no". Molts mai no s'ho havien plantejat però com que han vist que els opinadors esquerranosos que "okupen" tots els mitjans hi són a favor, els joves blocaires liberals s'han decidit a posar Assange al seu punt de mira. Ja fa dies que en Ferrancab parla del "bon govern", de la necessitat dels secrets, de la ocultació deliberada d'informació al poble inculte. No deixa clar com s'ha de fer la selecció (que no pas elecció) d'aquest "bon govern" de les persones més preparades i justes que ens haurien de portar a tots els altres, pobres ignorants, cap a una societat millor.

Però no era aquest el tema del post d'avui. Encara que no ho puguin concebre, no tots els no-liberals (en el sentit que li han donat ultimament al concepte liberal i que altres anomenen neo-liberals) som ingenus portadors de lliris que pensem que els governs han de ser completament transparents, no intervenir en altres països i que els serveis secrets i els cossos diplomàtics no haurien d'enviar informes analitzant la situació socio-política dels diferents països i els propis interessos en aquests països. És totalment normal i natural però les formes ... Ai les formes! El gran il·luminat que va escriure en un paper des d'un despatx de l'embaixada que la Carme Chacón era "inexperta", podría haver escrit "és en procés de maduració". En comptes de dir que a Berlusconi "el perdien les dones" podia haver dit " la seva vida personal l'està afectant". En comptes de "Ens interessa la victòria electoral del Partit A i hem d'afavorirla" no és millor "La victòria del partit A milloraria les relacions bilaterals entre els nostres països"? En resum, aquesta fatxenderia típica ianqui i que tant fascina a les noves dretes europees, aquest creure's més intel-ligents que tothom i demostrar que ets un imbècil acabat posant-ho tot negre sobre blanc. Després ve un wikileaks i et deixa amb el cul enlaire, amb cara de babau i buscant desesperadament unes putetes per a què acusin de violació a qui t'ha deixat en evidència.

Això és el bon govern? Aquests destralers sense cap mena de finezza se'ls ha de protegir de les filtracions? Si realment haguessin fet bé la seva feina, els papers no tindrien cap interès periodístic per avorrits però haguessin transmés al destinatari exactament la mateixa informaciò d'utilitat. Com diu el refrany castellà: "A buen entendedor pocas palabras bastan". Potser resulta que entre la diplomacia i el govern nord-americà no hi ha bons "entendedores". Que són molt rucs! I més rucs són els qui els defensen sense ser una part implicada.

Salut i bones festes.

P.D. Per cert, dia 1 del nou govern i la Mónica Terribas continua de directora de TV3. I el llardoset al·lopècic comença a treure escuma per la boca.

dijous, 23 de setembre del 2010

El Sandro va a Ca la iaia del Sostres

-Pobre dona! Prou desgràcia li ha tocat amb aquest nét!
M'imagino que això o alguna cosa semblant deu haver pensat el president del Barça quan han convidat la directiva del Sporting de Gijón al restaurant L'Indret de Semon. La nova directiva ha decidit complimentar els dirigents dels clubs visitants cada vegada a un restaurant diferent dels molts i molt bons que hi han a Barcelona, i aquesta vegada el lloc escollit ha estat el de l'àvia del Sostres.

Malgrat els insults i vexacions que el gran Mulà de Talibània li ha dirigit, el senyor Rosell ha considerat que l'establiment del carrer Ganduixer  era prou bo per convidar una gent, l'asturiana, que de menjar i de bons productes en deu saber. I així ha de ser si el servei, el xef i l'ambientació s'acosten a la qualitat de les viandes que venen a Semon.

Jo no crec que pogués ser tan flegmàtic, tan equànime. És cert que els pares no són culpàbles del que facin els seus fills, i molt menys els seus néts però jo no podria deixar d'imaginar-me aquella senyora ensenyant el Salvadoret a menjar-se el foie a cullerades, o que el bo era el Xampany, que el Cava fa pobre,  que hi ha classes i nivells, i que les minyones hi són pel que hi són. Si, ja sé que és molt imaginar i que és injust però no ho puc evitar. I més encara quan recordo que fa uns deu anys la senyora va prohibir explícitament als treballadors de Semon servir absolutament res al seu nét si no ho pagava. Devia ser l'època que en Sostres era sociata, i això si que l'àvia no ho podia suportar (perdó, ha estat una maldat).

dijous, 5 d’agost del 2010

Perdoneu, però algú ho havia de dir



Els qui, com l'Empar Moliner, odien les xancles i a qui en porta ho fan perqué, o bé tenen turmell-tubular, o els peus pilosos com un Hobbit. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Aquells que, com el Salvador Sostres, detesten l'estiu, la platja, la calor i la roba lleugera és perqué són lletjos i grassos, suen com porcs i els fa vergonya ensenyar el cos. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Qui critica les platges nudistes i a qui li agrada banyar-se en pilotes és perqué la té petita. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Salut i mori el Borbó!

dimecres, 21 de juliol del 2010

Noctas, masclista de merda

Un breu apunt, però és que el desgraciadet de Vilanova, l'advocat gandul admirador de Sostres i amic dels feixistes blocaires pseudo-intel·lectuals em treu de polleguera quan fa servir el femení sempre que vol insultar algú. La senyora Iceta, la Sandra Rosell en contraposició al testosterònic Laporta, les controladores aeries. Sempre que vol ridiculitzar o insultar algú el feminitza. Després diu que admira les dones, que les adora però només en destaca els seus pits o la seva follabilitat.

Fas fàstic desgraciat!

dijous, 1 de juliol del 2010

852.000 €

Atracament express

Aquesta vegada em refereixo al que han comès en Laporta i l'Oliver les últimes hores del seu mandat. La Bonnie i jo estem bastant molestos, som uns obrers d'això del robatori, anem amunt i avall amb el V8 sense aire condicionat, suant per trobar una petita sucursal i uns quants milers jugant-nos-hi la vida. I ara resulta que aquests dos bacons es reuneixen ahir a la nit, pacten la indemnització del més bacó dels dos i apa! Després cap al luz de Gas! Pagues tu, Oliver! Moët Chandon per a tothom!
Intrusisme intolerable! Encara que el Joan Oliver no pot dir que sigui novell en aquest camp. Com tots sabreu ja ens va atracar fa un temps a tots els catalans quan van rescindir el seu contracte com a director de TV3 quan "encara era la Nostra" (Oi, convergents?)
Esperarem a saber quant costa fer fora al Sanchis, director de Barça TV i al Sostres, conductor d'un programa (no rigueu! Com volieu que ho definís?) de la mateixa cadena. Hauran estat ben pagats per aconseguir que aquesta gentola deixi de putinejar al nostre club.
Força Barça!

dimecres, 12 de maig del 2010

No es pot caure més baix

El desgraciadet del Xavier Rius i el seu E-brutícies acaben de caure al més negre dels forats.
Ha tingut els pebrots de publicar això.
Aquest és l'individu en qüestió. No dubtin a insultar-lo o escopir-li si el veuen pel carrer.

Salut.

Actualització

Com que tinc la sospita de que, un cop aconseguit el "ressò" treuran l'article del pamflet aquell, us el "copipastejo" aquí per a què quedi per sempre en evidència aquesta gentola.

Terribas fitxa l'ex
La directora de TV3 va fitxar Xavier Bosch perquè havien estat 'nuviets' a la universitat
 La directora de TV3, Mònica Terribas, va presentar Xavier Bosch durant la presentació de la nova temporada de TV3 el passat mes de setembre com un dels 'fitxatges estrella' de la cadena. Bosch, en efecte, es va incorporar a la cadena per presentar el programa Àgora després d'haver deixat la direcció de l'Avui arran de les seves diferències amb l'aleshores editor, Antoni Cambredó.

Però més enllà de les raons professionals hi ha també, en aquest cas, relacions personals perquè els dos periodistes són amics des de la universitat. De fet, van tenir una estreta relació fins que l'ara directora de TV3 se'n va anar a mitjans dels 90 a la Universitat de Stirling a fer el doctorat i Xavier Bosch a la d'Estrasburg amb una beca de La Vanguardia. Ambdós han mantingut des de llavors una cordial relació personal.

Preguntada per la qüestió, la directora de TV ha justificat el fitxatge perquè "Xavier Bosch es un periodista amb llarga trajectoria (director 'Un tomb per la vida, d''Aquest any cent!', creador de molts formats televisius, exdirector de l'Avui, etc...)" i perquè "vam considerar que incorporar el seu talent, criteri i capacitat com a entrevistador a la tele i a l'ambit de la CCMA era un actiu". E-notícies ha demanat també a Terribas que li fes arribar la informació a Xavier Bosch.

Però amb un pressupost anual de 300 milions d'euros -gairebé un milió al dia- i més de 2.700 treballadors en plantilla calia fer un fitxatge extern?. El programa Àgora, a més, ha canviat de format -ara és menys incisiu, amb entrevistes a polítics- i s'emet en la franja de nit.  El de dilluns passat, amb entrevista a Jordi Hereu inclosa per la reforma de la Diagonal, començava a les 23.35 hores.

dijous, 6 de maig del 2010

Jorge Javier Noctas

Per començar he d'admetre el meu error, "mea culpa". Em vaig equivocar dues vegades amb l'individu aquest. La primera quan vaig dir que de tant en tant semblava bon paio. Vaig pensar que tots aquells estirabots, aquella patètica imitació de la Gran Bèstia, aquells insults i paraulotes, no eren res més que una manera de cridar l'atenció. Una manca de "carinyu". Com que, de tant en tant, feia un post defensant causes justes (sí, obviament causes justes per mi són les que a mi em dona la gana, faltaria més!), pensava: -Pobret, va una mica perdut. Però pensant-hi més te n'adones que si un no fa res més que dir un dia una cosa i el següent la contraria, un dia que el color més bonic és el blanc, el dia següent el negre, l'altre el verd i el següent el blau, és molt probable que algun dia digui que el millor és el vermell i llavors l'encerti.
Amb el Noctas el que funciona és començar deixant-li un comentari elogiós, dir-li crack un parell de vegades i enviar-li "saludus" i ja el tens a la butxaca. Llavors ja li pots portar la contrària i fins i tot fer-lo canviar d'idea encara que sigui només per un dia o fins que arribi un altre que el faci canviar un altra vegada. D'on no n'hi ha no en raja.
La segona vegada que em vaig equivocar va ser quan al post sobre blocaires i malalties mentals, tot fent conya, vaig dir que potser el destraler que ens ocupa patia doble personalitat. En el fons és el mateix error que abans degut a l'inconsistència de les conviccions del Noctas, si un dia ets del Barça i el següent ets periquito és normal que la gent pensi que potser tens dos paios al cervell. Ara penso que la tipologia és més aviat depressiva i causada per la frustració que li provoca ser un assalariat insatisfet amb ànima d'empresari però sense el valor ni el talent que cal per fer el que tant enveja.
És quan se'l veu cabrejat que surt l'autèntic Noctas,  el nacionalista espanyol que odia l'independentisme, l'ultraliberal que predica des del seu lloc d'empleat sobre l'excel·lència mentre li roba el temps a l'empresari que el paga, el masclista recalcitrant (fa uns anys les dones en deien un "trunyu" d'aquest tipus de paio. No sé si encara es diu), el pinxo que explica com es cola al tren o com humilia un revisor amb els seus coneixements legals, l'admirador de Sostres i Jimenez Losantos, l'amiguet de l'Octavius Neardenthalensis amb qui juga a l'instructiu joc de "a veure qui la té més grossa". En resum: un fatxenda. Encara que tenint en compte que els seus odis més viscerals apunten sempre contra les psicòlogues, les mestres, les dones en general, tots els estudiants de carreres humanístiques, els sindicats, els independentistes, els que varen dir "No a la guerra", els musulmans, els que van criticar Aznar, els que critiquen el Talibà de la ràdio o els que es foten amb el gran demòcrata Apañó entre d'altres (sí, sembla molt però és que el Noctas té molt d'odi per repartir) potser el resum no és que sigui un fatxenda sinó una altra paraula que s'assembla molt però és més curta.

Saludus!

dimarts, 4 de maig del 2010

Sostres i Terribas

Tornem a poc a poc no ens saltin els punts.

Tot això que diu el llardoset de la seva iaia sense pensar i sense cap raó s'ho haurà d'empassar amb patates i sense foié quan l'Artur Mas mantingui a la Terribas de directora de TV3 i fins i tot li incrementi el sou. La millor directora de la història de TV3, no com els seus amiguets Oliver i Villatoro que van espoliar la tele de tots, contractes blindats just 6 mesos abans de perdre les eleccions. L'Oliver no aixeca aquell tros de cul si no és per mig milió d'euros l'any (mínim). Ja veurem quant li costa al Barça desfer-se de vosaltres. El director general del Barça i de la T.I.A. és especialista en rescissions de contractes milionàries firmades pels seus amiguets amb els diners d'altra gent. Els contribuents quan era a la tele i el soci culé ara quan el facin fora.

Si, com diu l'articulista del Mundo (quina gràcia!), el Barça és l'exèrcit de Catalunya, es pot dir que continuen robant diner públic. I dic continuen perquè al nen de can Semon (nen per la part dels c...), li han donat un programa a Barça TV. No s'esverin, tranquils, ja sé que pot semblar extrany que el president Laporta i el director de Barça TV, casualment el padrinet Sanchis, li hagin fet un contracte just 4 mesos abans de que s'acabi el mandat. Però amb el gran prestigi i l'imparcialitat que els caracteritza a tots plegats segur que el futur president els manté a tots als seus càrrecs.

dimarts, 9 de març del 2010

Xavier Rius i l'e-brutícies, la riota de la xarxa

Visitar aquell pamflet amb l'estat d'ànim adequat pot ser una experiència d'alló més còmica. Sobretot si el dia anterior el Rius ha participat en algun programa de debat del Canal Català o al 59' segons de TV2. Aquells dies el "diari" es dedica a l'onanisme compulsiu. Fins a quatre o cinc "notícies" amb el seu corresponent tall de vídeo amb un intercanvi absurd d'opinions entre el Rius i el Bolaño (obscur personatge), o entre el Rius i el Sostres (quina excitació li veiem al director de l'e-notícies!).  tenint en compte que ell mateix és el principal "redactor" d'aquella cosa, resulta bastant pornogràfic.

Considerar que la teva intervenció a una tele molt minoritària és la notícia més rellevant d'un dia i posar la teva cara per triplicat a la portada d'un mitjà digital indica, al meu parer, un problema greu. Podem comprendre que avuí hi hagin 15 entrades sobre la nevada d'ahir, totes per donar canya a Iniciativa que és l'esport nacional. El fet que ahir les "notícies" més destacades fossin les intervencions d'Anglada i l'Imam al programa del Follonero va ser perfecte per fer mullader i escampar merda, actitud que sembla la "línia editorial" del pamflet en qüestió. Inventar, manipular, exagerar... pot ser una tàctica comercial, una estratègia ideològica. Et pot agradar més o menys però, al cap i a la fi, tothom ho fa. Però aquesta egolatria és incomprensible. D'on surt? D'un alt nombre de visites? En quin moment aquest home es va creure que era algú?

El més patètic i alhora el més còmic és l'aixecada de camisa que li fa el seu "columnista" estrella, el Manuel Trallero. Ja hem comentat alguna vegada que el Friquidalgo cobrava per escriure cinc ratlles mal fetes però això del Trallero ho supera tot. Més car i més curt, dues o tres frases és tot el que li cal per ficar la seva Punteta. L'e-director s'ho hauria de fer mirar, redactar, anar a rodes de premsa a ficar colzes per treure declaracions, anar a dinar amb prohoms, ficar hores com un boig per que després vingui el rebotat del Trallero a ficar-te-la sencera, no només la punteta, sencera...

Bona nit i bona sort.

divendres, 12 de febrer del 2010

L'Empordà nuclear i la coherència

Fa temps que no fem un cop com déu mana i ja sabeu com ens excita detectar les incoherències dels "soldats de la pàtria". És aquest plaer que sentim llegint les justificacions d'aquells que, habitualment, es dediquen a pontificar i de tant en tant han de perdre una estona escrivint un reguitzell d'excuses quan l'inconsistència del seu discurs els torna com un boomerang i els colpeja els seus despoblats caps.

Tot ha estat culpa del més gran articulista polític que té aquest país, el senyor Enric Juliana. El periodista de la Vanguardia, que sempre demostra un gran olfacte per enllaçar, per relacionar, les maniobres polítiques actuals amb els seus antecedents històrics, va recuperar Notes per a un dietari de Pla i en va destacar  les insistents gestions que l'ex-espia de Franco va fer entre els "gerifaltes" de la dictadura per ubicar una central nuclear a Pals. Nooooo! L'heroi del Seupropiheroi, pobre Vila Desmunta-mites. Com li pot fer això l'ídol de la boina i el cigarret, i a sobre uns pocs dies després que ell s'hagués mostrat totalment contrari a la instalació del cementiri nuclear a Ascó, hagués proposat l'expulsió del seu alcalde de les files de convergència dient això:
"Has de tenir una idea molt petita del teu poble i la seva gent per hipotecar-lo d’aquesta manera, de sota mà; hipotecant de retruc tot el país."
Però com li va passar per alt aquesta fascinació nuclear de l'ultra-conservador escriptor empurdanès? I a sobre volia la central allà on ells volen fer els judicis sumaríssims contra els traidors a la pàtria. No sé si les vistes des del porxo de Can Prenafeta o de Can Alavedra serien tan maques amb dues enormes xemeneies expulsant immenses columnes de vapor d'aigua.

La veritat és que el Vila no arriba a contradir en Juliana. Ironitza sobre la manera d'escriure del corresponsal a la "Villa y Corte" i sobre la seva adscripció nacional però no el rebat pas. Com a molt se l'acaba enveinant i dient: "Tenint en compte la política que s’ha fet a la Costa Brava no hauria vingut d’una central nuclear". Deu ser molt difícil dur-li la contrària al teu heroi.

Salut

divendres, 5 de febrer del 2010

Blocs on poder refugiar-se

Ja sé que nosaltres ens dediquem a l'assalt, a arribar, cridar que ens omplin la bossa i sortir cagant llets fent cridar les rodes del Ford. Entrar als blocs i disparar ràfegues amb la Thompson, fer mullader i alterar el personal és el nostre teòric "modus operandi" (encara que últimament semblem unes "sisters of mercy" comparats amb els novel·listes d'èxit i les florsquenofanolordurantlanit). Però tot bandit necessita el seu cau i alguns amagatalls on descansar i guarir-se les ferides mentre la pasma els busca. Nosaltres en tenim uns quants on ens hi apropem quan la vanitat i l'auto-fel·lació es converteixen en el "leit motive" de tot quant bloc es fa i es desfà a la blocosfera. (un altre cop sostrejant amb el "tot quant"). No afegiré en aquesta categoria el bloc de la Unitat de Vigilància perqué últimament s'ha transformat en el Colisseu de Roma i les batalles de gladiadors s'han posat molt de moda. Això no treu que continui sent un dels millors blocs que visitem, però no és pas un "locus amoenus" on seure a llegir poesia mentre sentim brollar una font i cantar els ocellets. Això m'ho admetreu.

En primer lloc parlarem de la Clidice i del seu deliciós bloc Un tel als ulls. Ella va ser la primera en fer-nos confiança i tant la Bonnie com jo li estem molt agraits però no només la visitem per això. I és que la Clidice és una persona de les que ens agraden, una PERSONA, cosa que encara que no us ho sembli és ben difícil de trobar. Ella actualitza sovint el seu bloc, de vegades només amb una idea, una foto, una poesia que l'ha fet pensar i que vol compartir amb nosaltres. No espereu del seu bloc uns jocs florals buits, encara que quan s'hi posa li surt una prosa molt àgil i entenedora, ella ens convida a pensar, a xerrar, a dialogar. Resumint, una crack que dedica part de la seva vida a una cosa amb tan mala premsa com la política municipal, demostrant-nos que no tots són iguals. Per sort encara hi ha gent que vol dedicar-se a treballar per a la ciutadania.

El bloc del que us parlaré ara ha estat un descobriment recent i ens ha entusiasmat. Tú y yo, contra mundum és la bitàcora de la Blanca Gª Manjón on ens delecta amb els seus coneixements històrics i amb el seu castellà. Que bé que escriu aquesta noia! Els seus posts tenen un rigor i una profunditat molt per sobre de la mitjana del que es veu per aquest Regne de les Mentides que és la xarxa. Bibliografies, links interessantisims per a un millor enteniment del tema principal de l'entrada i  pes, auténtic pes és el que pots trobar a Ca la Blanca. Esperem que escrigui més sovint i que ens parli d'altres coses, coses que li passin o de com veu la situació actual. Ànims.

Això que fan els de Filosòficament és un servei, dedicar-se a recollir textos filosòfics i fins i tot fer la traducció al català dels que encara no la tenien és una feina impagable. Una cosa que vull destacar d'aquesta pàgina són els links que s'hi troben i la facilitat per trobar el que t'interessi gràcies a les etiquetes. El bloc ha quedat una mica recarregat per culpa d'això, però era inevitable quan va decidir ficar-hi tanta informació. Passin i busquin, és un lloc ple de racons interessants. Gràcies Sr. Palazzi.

Ara tothom dempeus perquè el senyor Gregorio Luri ha entrat a la sala. El café de Ocata és el Barça dels blocs i el seu autor és el Guardiola dels blocaires. Ara sí que estem parlant d'un ítem de veritable entitat. El profesor Luri, molts el coneixeu, és un dels pensadors més importants de casa nostra en la nostra opinió. Sembla mentida que tingui temps i ganes de compartir amb nosaltres una estona per penjar idees i reflexions, per convidar-nos a dir-hi la nostra i per respondre a tothom amablement. Per tots els que no l'heu descobert encara us recomano que no perdeu un minut més. Aquest bloc és im-pres-cin-di-ble. Una darrera cosa, per tots els "chusqueros" que pensen que tenen la solució final per a l'educació, vagin al Café de Ocata, seguin, escoltin i aprenguin.

Per últim el prat verd de La Vaca Sorda, encara que de tant en tant hi ha alguna batalla tipus Braveheart, normalment està net i s'hi respira un aire pur i fresc. A la Bonnie i a mi ens agrada córrer com la Heidi i en Pedro, acostar-nos a la vaca per darrere, com és sorda, i tirar-li de la cua. Ella es gira i fa -Muuuuuuuuu, treieu-vos la màscara que entre vosaltres i l'espia em teniu mosca ja! - Però nosaltres que no, que la vida clandestina necessita l'anonimat com ella un sonotone.

Salut a tots.

dissabte, 30 de gener del 2010

Un estiu al Kibutz

Va ser l'any 1994, gairebé a mig camí entre les dues intifades. La veritat és que l'ambient era molt més tranquil que avuí i tothom es dedicava a guanyar-se la vida de la millor manera possible. La cunyada de la meva tieta s'havia casat amb un israelià i se'n va anar amb ell a viure al kibutz. La meva tieta i el seu marit feia dos anys que hi anaven a ajudar durant l'estiu. M'explicaven coses tan interessants que vaig decidir veure-les amb els meus propis ulls. Aquell any jo havia fet dinou i acabava de trencar amb la meva novia, tres anys aprenent de que va això de les relacions entre homes i dones. Res em lligava a Barcelona aquell estiu i la distància em va semblar una bona mercromina.

Vaig arribar a un dels primers kibutzim d'Israel que en aquell moment funcionava ja com una empesa cooperativa. Els seus productes làctics i les seves fruites es comercialitzaven amb la marca del kibutz, marca per altra banda molt reconeguda i apreciada a tot l'estat d'Israel (permetin-me que no la mencioni, és que sembla que hi han flors rares voltant que amenaçen amb trucar els serveis secrets). Estava convençut que el més probable era que em fessin  collir fruita, conduir un elevador al magatzem o carregar caixes als camions, també del kibutz, que distribuïen els productes per les ciutats o fins i tot els exportaven a Egipte o Jordània. Però vaig tenir sort, la meva experiència en activitats de lleure amb xavals em va dur a aconseguir col·laborar amb les noies de l'escola. Les escoles als kibutzim són molt importants i el calendari no és com el nostre. Durant l'estiu també es fan classes, el ritme és diferent a la resta de l'any i es fan moltes pràctiques. Es surt a voltar pel camp amb els nens, sel's ensenya sobre el terreny nocions útils per a la seva futura incorporació al treball. Les activitats esportives tenen una importància cabdal i aquí hi entro jo. Vaig fabricar un rocòdrom i una tirolina i vaig ensenyar els nens a escalar i a fer rapel. Em va sorpendre l'interés que hi van posar els responsables del kibutz en ajudar-me i donar-me tot el que calgués per a la construcció de la instal·lació, compra de cordes, arnesos, mosquetons, vuits. Hi havia calés i la meva idea es va executar en quatre dies. La veritat és que l'activitat era un èxit total, els nens xalaven d'alló més i la Rakel, una monitora argentina que hi anava tots els estius a veure la seva tieta i ajudava amb els nens, em mirava amb bons ulls.

Jo sabia que per la direcció de la cooperativa el tema de la seguretat era molt important i l'activitat física no era només una questió de salut, també era una mena de pre-entrenament militar. Tots els habitants del kibutz havien de tenir instrucció ja que un dels torns de treball era la defensa del territori. Es feien patrulles armades que controlaven el perimetre i a qualsevol li podia tocar fer-les. A mi m'hi van dur una vegada però desarmat, només com a observador. Xerrant amb els patrullers em van explicar que feia més de tres anys que no es disparava cap arma i que tant de bo durés. Hi havia certa suspicàcia cap els veïns palestins però no hi vaig detectar odi, tan sols ganes de viure en pau.  
Resumint, el que jo em vaig trobar va ser una gent emprenedora, orgullosa, laica, pragmàtica, prudent, però vital. També vaig trobar la mercromina que va resultar que no era la distància sino una preciosa jueva argentina amb la que encara avuí ens escrivim.

La meva tieta es va divorciar aquell setembre i jo no hi he tornat mai més. La Rakel tampoc hi ha tornat des del 2002, l'ambient va canviar molt després de la segona intifada i a ella no li agrada gaire com s'estan fent les coses. La seva visió del problema està plena de matisos i, de vegades contradiccions. Evidentment desitja que el seu poble visqui en pau però sap que això mai serà possible si els palestins no poden aspirar a tenir un estat amb possibilitats de prosperitat, pau i estabilitat. No és pusil·lànime i sap que l'existència de radicals amenaçen l'estat d'Israel i el colpegen sempre que poden però també sap que certes tàctiques militars i certes pràctiques del seu govern són un gran error i la garantia que el planter dels terroristes augmenti dia a dia.

I davant aquest mar de dubtes, matisos, complexitats i sentiments enfrontats aquí ens trobem uns que es fan dir Amics d'Israel. Amics d' Israel? Jo sóc amic, ells són més aviat Amics del Govern de l'Estat d'Israel i de les Seves Forçes de Seguretat Facin el Que Facin (A.G.E.I.S.F.S.F.Q.F). Et despistes un moment i t'amenaçen amb enviar-te al Mossad amb els seus millors instruments de tortura. És aquesta fascinació que sent la dreta extrema catalana per l'estat d'Israel com a petit estat militaritzat fins les dents i rodejat d'enemics irreconciliables. Aquesta estranya extrapolació a la situació diguem-ne "Ibérica" que fan de la situació del pròxim orient no s'aguanta per enlloc. Tinc la impressió que molts s'han pujat a aquest carro per tenir un altre motiu per fotre canya a l'esquerra. Com si per criticar la postura "tontaina" d'Iniciativa i altres interlocutors de l'Eco-progressisme-guai fos necessari justificar i defensar els evidents excessos de l'exèrcit i els serveis secrets Israelians.
No anem bé.

P.D. Ara que vinguin.

P.D.2 Avuí la Bonnie s'ho ha mirat molt per sobre. No sé per què? algú m'ho pot explicar?

dimecres, 27 de gener del 2010

Nou catalanòmetre

Aquesta entrada va dedicada al senyor Criteri.

Quin percentatge dels insults nostrats que es diuen en aquesta cançó coneixeu.

dimarts, 26 de gener del 2010

Qualitat made in Barcelona

Aquest post va dedicat a la Tània, perquè descansi de polítiques, blocaires i pseudo-escriptors grassonets amb alopècia.

Prou de xerrameca, avuí va un post multimèdia. Per veure i per escoltar. Ja us vaig parlar un dia d' aquests grups però avuí vull decorar el bloc amb els videoclips que curiosament estan tots fets per la mateixa mà. La de la Marta Puig a.k.a  Lyona. Aquesta noia d'Esparraguera no es considera directora, la veritat és que la Marta fa moltes coses i totes bé. És dissenyadora, fotògrafa, realitzadora de videos i fins i tot s'ha atrevit amb el merxandatge de la banda de pop Love of Lesbian. Per a aquests també ha creat tota la vessant visual del seu últim treball, "1999, o como generar incendios de nieve con una lupa apuntando a la luna", des del llibret fins els videoclips que, com tot el disc, segueixen el fil argumental d'una relació de parella des de l'inici fins el seu declivi durant el penúltim any del segle passat.



El primer concert



La primera crisi


I és que la Lyona no necessita gaire pressupost per fer un videoclip que et deixi sense alè. Mireu quin video va fer per al grup Los seis dias amb una bona càmara, una paret blanca, dos cantants i una bona cançó.


A la Marta li agrada la cosa manual, gaudeix retallant amb les seves propies mans, dibuixant, manipulant.
llavors queden coses tan divertides com aquesta:



O com aquesta de l'últim disc de The new Raemon , "la Dimensión Desconocida"



Si us han agradat no dubteu a visitar el perfil de la Lyona a Youtube, allà hi podreu trobar més videoclips que la Marta Puig ha fet per grups com Sidonie o l' Anna Roig.

En properes entrades musicals us explicaré com l'ESCAC ha deixat de ser una escola de cinema per convertir-se en el planter de molts dels grups de música que triomfen en el panorama Indie barceloní.
També parlarem d'una parella meravellosa, en Pau Vallvé i la Maria Coma.

Salut i bona música.

dilluns, 25 de gener del 2010

"Más vale caer en gracia..."

L'última entrada va ser massa subtil, veig que la idea no va arribar com jo pretenia. Potser la meva intenció de no generar una absurda guerra amb el seu interminable reguitzell de comentaris amb l'inefable cervellet blau va impedir-me ser més directe. Però avuí anirem al gra, ras i curt. Sembla que hi ha un que té barra lliure per saltar-se la medicació, insultar a tort i a dret (sí U.Q.V., el més pretenciós dels Pepes que volta per la xarxa insulta encara que a tu et faci gràcia ell i no te'n faci tanta uns altres), i inundar els blocs de la seva maldestra xerrameca.
No volíem, com vàrem dir, acarnissar-nos amb qui no sabem si està carregant la seva família amb les despeses d'una teràpia. Però com sembla que Elfatxaquenosabiaquehoera es permet el luxe de riure's dels altres i sembla que tots heu decidit riure-li les gràcies, ara direm la nostra. Per ser mordaç s'ha de tenir talent, cert art. Tot intent de mordacitat infructuós es converteix en un mer insult vulgar i barroer. Alguns heu decidit llegir certs comentaris afegint-hi un to jocós que no és deduïble del comentari en ell mateix i no afegir el mateix to en uns altres.
Ja ho deia la meva àvia: "Más vale caer en gracia que ser gracioso"

dijous, 21 de gener del 2010

Blocaires i malalties mentals

"Deciamos ayer, ..."

No us enganyaré, el nostre silenci no ha estat ni per motius lúdics ni per motius laborals (si és que d'això que fem se'n pot dir treballar). Hem estat a punt de deixar-ho córrer. El circ de vanitats que és això de la blocosfera sen's ha mostrat amb tota la seva cruesa ara que en formem part i a mi m'ha causat un rar estat mental. L'ataràxia s'ha apoderat de mi i no m'ha deixat fer res. Amics blocaires, m'heu avorrit molt últimament. Però molt, de veritat.

És clar, aquesta abúlia m'ha fet planejar-me les coses d'una altra manera, a mirar els blocs des d'una altra perspectiva. I com que jo estava en aquell estat que podríem definir de depressió, he començat veure-ho tot com si fos el doctor House. Veia símptomes de malalties mentals a tot arreu. Megalomaníacs a dojo amb el Sostres davant de tots. La personalitat clarament maníaco-depressiva del Vila. La paranoia d'Un que Vigila, amb els seus misteris, les seves gabardines, sempre en la penombra. L'obssessió compulsiva del senyor Criteri amb el seu idolatrat Balmes. La doble personalitat del Noctas, avuí soc independentista, demà deixo d'escriure en català per uns motius molt consistents, pfff huaaaaaaa!!! (això últim s'ha de llegir com el Cuyff i el Reixac del Crackòvia). Seguim, no és anorèxia el que pateix La Vaca Sorda? D'acord, no hi sent gaire, però no està pas tan grassa. I l'Apañó? Això que veu, Espanyes trencant-se, Catalunyes que persegueixen els pobres castellano-parlants i els tanquen en "checas". No és això esquizofrènia?

Espero que ningú s'ofengui amb el paràgraf anterior, ha estat un mer "divertimento". Però, conyes a part, i després d'observar les polèmiques que es generen gairebé a tot arreu en algún moment, m'ha preocupat pensar que potser qualsevol de nosaltres s'ha enfrontat dialècticament amb algú que pateix algun transtorn greu. Sense saber que davant teu hi ha una persona que no està en ple ús de les seves facultats pots arribar a deixar anar tota la cavalleria i engegar en orris mesos de teràpia.

Com bé apuntava en Brian al bloc d'U.Q.V., hi ha una discussió pendent sobre la proliferació de blocs, la seva finalitat, la utilitat o l'enriquiment personal que en treiem. Si és que en treiem cap.

A tots els mencionats els demano comprensió amb la meva "boutade" d'avuí, si he fet conya és perqué estic convençut de que vostès tenen controlada la seva medicació. A qui voldria demanar disculpes si he ofès és a tothom qui pateixi, hagi patit o tingui cap persona propera amb alguna malaltia d'aquest tipus. Espero que em comprenguin.

Salut! (mental per tots)

dimecres, 13 de gener del 2010

Es pot viure desconnectat

Sí amics, no passa res. Al principi apareixen certs símptomes d'angoixa, uns lleugers picors, la necessitat de clicar a algun lloc ... Però després tot va passant, comences a llegir fent servir el paper i recordes el gest de llepar-te una mica la punteta dels dits perquè les pàgines s'enganxin i poder-las anar passant amb facilitat. No m'ha passat res a la connexió, ha estat voluntari.
He de reconèixer que de tant en tant feia unes visites als llocs habituals però res ens motivava prou com per moure'ns del nostre cau, carregar la Thompson, revisar el Ford, muntar els explosius... Quina mandra! A més a més el cop nadalenc que vàrem fer a un famós establiment del carrer Ganduixer ens havia deixat el rebost ple com un ou. I tot era llegir i menjar delicatessen, m'estic posant com un bacó!
Però això que he vist no m'ha agradat gens. Els nostres socis de la Unitat de Vigilància han estat amenaçats per l'australophitecus oficial de Talibània: Octavius Neardenthalensis. En Damien ha ficat el nas un altre cop a la dictadura en fucsia i negre i li han volgut trencar. Aquest senyor gran, el tal Octavi, diu que ja ha fitxat l'espia. Com volguent dir que ja sap on trobar-lo físicament. Segur que en Boris i companyia estan molt neguitosos, em sembla que no poden dormir de la por que tenen. Bé, ja saben a qui trucar però crec que puc estar ben tranquil. El Philip Marlowe de Can Sostres va molt perdut, el treus de les investigacions de banyes i de baixes laborals sospitoses i et queda un sortit, client de l'ofici més antic i consumidor de productes Pfizer.
Que vingui!