divendres, 12 de febrer del 2010

L'Empordà nuclear i la coherència

Fa temps que no fem un cop com déu mana i ja sabeu com ens excita detectar les incoherències dels "soldats de la pàtria". És aquest plaer que sentim llegint les justificacions d'aquells que, habitualment, es dediquen a pontificar i de tant en tant han de perdre una estona escrivint un reguitzell d'excuses quan l'inconsistència del seu discurs els torna com un boomerang i els colpeja els seus despoblats caps.

Tot ha estat culpa del més gran articulista polític que té aquest país, el senyor Enric Juliana. El periodista de la Vanguardia, que sempre demostra un gran olfacte per enllaçar, per relacionar, les maniobres polítiques actuals amb els seus antecedents històrics, va recuperar Notes per a un dietari de Pla i en va destacar  les insistents gestions que l'ex-espia de Franco va fer entre els "gerifaltes" de la dictadura per ubicar una central nuclear a Pals. Nooooo! L'heroi del Seupropiheroi, pobre Vila Desmunta-mites. Com li pot fer això l'ídol de la boina i el cigarret, i a sobre uns pocs dies després que ell s'hagués mostrat totalment contrari a la instalació del cementiri nuclear a Ascó, hagués proposat l'expulsió del seu alcalde de les files de convergència dient això:
"Has de tenir una idea molt petita del teu poble i la seva gent per hipotecar-lo d’aquesta manera, de sota mà; hipotecant de retruc tot el país."
Però com li va passar per alt aquesta fascinació nuclear de l'ultra-conservador escriptor empurdanès? I a sobre volia la central allà on ells volen fer els judicis sumaríssims contra els traidors a la pàtria. No sé si les vistes des del porxo de Can Prenafeta o de Can Alavedra serien tan maques amb dues enormes xemeneies expulsant immenses columnes de vapor d'aigua.

La veritat és que el Vila no arriba a contradir en Juliana. Ironitza sobre la manera d'escriure del corresponsal a la "Villa y Corte" i sobre la seva adscripció nacional però no el rebat pas. Com a molt se l'acaba enveinant i dient: "Tenint en compte la política que s’ha fet a la Costa Brava no hauria vingut d’una central nuclear". Deu ser molt difícil dur-li la contrària al teu heroi.

Salut

divendres, 5 de febrer del 2010

Blocs on poder refugiar-se

Ja sé que nosaltres ens dediquem a l'assalt, a arribar, cridar que ens omplin la bossa i sortir cagant llets fent cridar les rodes del Ford. Entrar als blocs i disparar ràfegues amb la Thompson, fer mullader i alterar el personal és el nostre teòric "modus operandi" (encara que últimament semblem unes "sisters of mercy" comparats amb els novel·listes d'èxit i les florsquenofanolordurantlanit). Però tot bandit necessita el seu cau i alguns amagatalls on descansar i guarir-se les ferides mentre la pasma els busca. Nosaltres en tenim uns quants on ens hi apropem quan la vanitat i l'auto-fel·lació es converteixen en el "leit motive" de tot quant bloc es fa i es desfà a la blocosfera. (un altre cop sostrejant amb el "tot quant"). No afegiré en aquesta categoria el bloc de la Unitat de Vigilància perqué últimament s'ha transformat en el Colisseu de Roma i les batalles de gladiadors s'han posat molt de moda. Això no treu que continui sent un dels millors blocs que visitem, però no és pas un "locus amoenus" on seure a llegir poesia mentre sentim brollar una font i cantar els ocellets. Això m'ho admetreu.

En primer lloc parlarem de la Clidice i del seu deliciós bloc Un tel als ulls. Ella va ser la primera en fer-nos confiança i tant la Bonnie com jo li estem molt agraits però no només la visitem per això. I és que la Clidice és una persona de les que ens agraden, una PERSONA, cosa que encara que no us ho sembli és ben difícil de trobar. Ella actualitza sovint el seu bloc, de vegades només amb una idea, una foto, una poesia que l'ha fet pensar i que vol compartir amb nosaltres. No espereu del seu bloc uns jocs florals buits, encara que quan s'hi posa li surt una prosa molt àgil i entenedora, ella ens convida a pensar, a xerrar, a dialogar. Resumint, una crack que dedica part de la seva vida a una cosa amb tan mala premsa com la política municipal, demostrant-nos que no tots són iguals. Per sort encara hi ha gent que vol dedicar-se a treballar per a la ciutadania.

El bloc del que us parlaré ara ha estat un descobriment recent i ens ha entusiasmat. Tú y yo, contra mundum és la bitàcora de la Blanca Gª Manjón on ens delecta amb els seus coneixements històrics i amb el seu castellà. Que bé que escriu aquesta noia! Els seus posts tenen un rigor i una profunditat molt per sobre de la mitjana del que es veu per aquest Regne de les Mentides que és la xarxa. Bibliografies, links interessantisims per a un millor enteniment del tema principal de l'entrada i  pes, auténtic pes és el que pots trobar a Ca la Blanca. Esperem que escrigui més sovint i que ens parli d'altres coses, coses que li passin o de com veu la situació actual. Ànims.

Això que fan els de Filosòficament és un servei, dedicar-se a recollir textos filosòfics i fins i tot fer la traducció al català dels que encara no la tenien és una feina impagable. Una cosa que vull destacar d'aquesta pàgina són els links que s'hi troben i la facilitat per trobar el que t'interessi gràcies a les etiquetes. El bloc ha quedat una mica recarregat per culpa d'això, però era inevitable quan va decidir ficar-hi tanta informació. Passin i busquin, és un lloc ple de racons interessants. Gràcies Sr. Palazzi.

Ara tothom dempeus perquè el senyor Gregorio Luri ha entrat a la sala. El café de Ocata és el Barça dels blocs i el seu autor és el Guardiola dels blocaires. Ara sí que estem parlant d'un ítem de veritable entitat. El profesor Luri, molts el coneixeu, és un dels pensadors més importants de casa nostra en la nostra opinió. Sembla mentida que tingui temps i ganes de compartir amb nosaltres una estona per penjar idees i reflexions, per convidar-nos a dir-hi la nostra i per respondre a tothom amablement. Per tots els que no l'heu descobert encara us recomano que no perdeu un minut més. Aquest bloc és im-pres-cin-di-ble. Una darrera cosa, per tots els "chusqueros" que pensen que tenen la solució final per a l'educació, vagin al Café de Ocata, seguin, escoltin i aprenguin.

Per últim el prat verd de La Vaca Sorda, encara que de tant en tant hi ha alguna batalla tipus Braveheart, normalment està net i s'hi respira un aire pur i fresc. A la Bonnie i a mi ens agrada córrer com la Heidi i en Pedro, acostar-nos a la vaca per darrere, com és sorda, i tirar-li de la cua. Ella es gira i fa -Muuuuuuuuu, treieu-vos la màscara que entre vosaltres i l'espia em teniu mosca ja! - Però nosaltres que no, que la vida clandestina necessita l'anonimat com ella un sonotone.

Salut a tots.