divendres, 30 d’octubre del 2009

S'estan passant

Escric això a corre cuita mentre sento les notícies. Com sempre que no hi sigui la Bonnie trobareu faltes. Ho intento.

Això comença a mosquejar-me. Qué és això de treure'ls emmanillats, humiliats. Interrogar-los avuí després d'estovar-los amb dos dies d'aillament. S'estan acarnissant. He criticat els que reclamaven impunitat pels prohoms de l'antic govern però això comença a fer pinta del que deien. Un clatellot a Catalunya? Una foto per calmar el PP? Els peperos fa dies que diuen que les detencions dels seus càrrecs són espectaculars, amb càmeres i show. Calia fer el mateix amb polítics d'altres partits. Millor als de CIU i el PSC que a gent del PSOE. Garzón els dóna una mica de peixet i de pas la brunette mediàtica aprofita per insultar-nos. Els blocaires de Libertad Digital s'estàn fregant les mans. No els enllaçaré perqué no volem que ens infectin el cau, peró ara ja tenen la foto. Polítics catalans del poti-poti sociocorvengent emmanillats i burxant els seus efectes personals en bosses cutres de plàstic.

No m'equivocaré, si encara són innocents perqué no s'ha demostrat el contrari que no els humiliïn. Però si al final són culpables, aquest país s'haurà de construir sense el seu concurs. No m'està agradant gens tot aixó

ÚLTIMA HORA

En Cuní li regala temps de la televisió pública a la Pilar Rahola perquè es defensi dels atacs que ha rebut per un dels seus últims articles, tot això sense que ningú li donés la réplica (quant val un minut de tele? quin regalet!). En Sostres l'ha atacada per haver escrit "sort que no som independents" i ha fet unes insinuacions al voltant de quantitats de diners que la Rahola li pidolava a en Prenafeta. Quina defensa pel seu amic! Perqué en Sostres diu que de tant en tant la Pilar se n'en sortia, que baixaba les escales del palau amb el bolso farcidet.

dijous, 29 d’octubre del 2009

Versió Punk (i amb faltes)

Ara que la Bonnie no hi és m'apodero del bloc en solitari i seré una mica mes directe.
Que consti que quan firmem tots dos vol dir que tots dos estem d'acord. Potser arribarà el dia que ens disparem l'un a l'altre peró en aquest tema fem pinya.

Ai els blocaires i opinadors! Quin desastre! A qui només mencionaré breument será al Salvador Sostres, quina prementalitat! quina manca d'arguments i de coherència. Són dels nostres i per tant són bons. Defensa la impunitat, el dret a robar-nos pel fet d'haver fet un servei al pais que ell considera heroic. Així qué Sostres? Els herois de la pàtria poden venir a casa a violar les nostres dones? Dret de cuixa? No perdo més el temps amb ell.

De la senyoreta Bierge no podiem esperar gaire més. L'opinòloga en formació constant té almenys la decència d'admetre la seva ignorància en gran nombre de questions, encara que tot seguit es permeti opinar vehentment de tot en diaris digitals que reben subvencions públiques. Que hi farem. Potser tenim la sort que l'aventura literària li surti be i es dediqui a explicar històries que li escau més. Força més que opinar o informar-se sobre coses que no coneix.

Qui mereix més atenció és l'Enric Vila. Aquest personatge oscil-lant i complexe que tot d'una deixa d'escriure al bloc del Sostres (si, ja ho sé, diuen que amics per sempre... ja ho veurem, jo en sé d'altres que també eren amics per sempre del Sostres i ara els fa vudú) com li fa una elegia digna del Miguel Hernández. Sempre a la contra. El president màrtir? Un gamarús, un tòtil irresponsable que s'inmolà per estúpid. En Pla? L'espia de Franco? Un heroi, un autèntic independentista peró que nosaltres els pobres mortals no vàrem sapiguer comprendre. El veritable independentisme de pluja fina. (finíssima, com el de Pujol, gairebé invisible)

I ara resulta que l'important és que ens ataquen des d'Espanya, que el Jutge Garzón ve a empresonar els prohoms, els nostres generals. Que les lleis espanyoles no van amb nosaltres, que a Espanya se la pot robar, se l'ha de robar perque ens roben. Com? Que el dèficit fiscal català ha d'acabar a les butxaques del senyor Prenafeta? Com va aixó? El senyor Alavedra ens rescatarà els peatges amb el botí?

Les Lleis Espanyoles!!! Ecs! Quin fàstic! Quan siguem independents qui hagi fet algún gran servei al pais tindrà dret a robar a tort i a dret. Impunitat pels herois!

Puc comprendre que l'afició del senyor Prenafeta de convidar a dinar opinòlegs a bons restaurants, de portar-los amb el jet privat a sopar i concert a París o aconseguir feinetes a fundacions, pot influir en tots aquests que avuí s'en fan dir amics seus. Tornant a Pla, hem d'ampliar alló d' "Amics, coneguts i saludats" i convidats. Es pot comprendre, peró i el tal Noctas? Que pinta ell? Només fa la pilota els seus idols? Perqué ell no ha sigut mai convidat al Drolma ni a l'Ambroise. Li encantaria, segur! Aquest pseudo-ultra-liberal ara convers a l'independentisme guerriller (pfffff... jijijejejajaja ai que em pixo!!!) ens convida a les barricades. Ens convida o ens desanima? Aquest és tant independentista com jo merengue.

Ens continuarem veient per l'oasi

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Que no em robin el que és meu

En aquests moments és difícil dir alguna cosa intel·ligent sobre el polèmic cas de corrupció a Catalunya. Aquesta és la primera conclusió que es pot extreure després de llegir els opinòlegs, periodistes i escriptors que s’hi han pronunciat.

El que resulta realment molest és que les idees ens les robi un partit polític, que se les apropiiï de tal manera que si no estem d’acord amb les seves postures és que no mereixem tenir les idees que tenim. Jo no sóc membre de cap partit polític perquè penso que la política no és com el futbol, on un barreja l’afició i el sentiment en nom d’un símbol. Precisament perquè em prenc seriosament la política he votat diferents partits polítics en diferents moments. La política és estratègia i quan votem mirem pels interessos propis i pels del país, si és que hi creiem.

Parlant clar, el catalanisme ha estat durant anys en mans de CDC. No és moment de recordar ara els 23 anys de govern de Convergència, però segur que si féssim l’exercici sortirien un munt d’aspectes positius (sempre partint del que considero “bo” per a mi i per al país) i també de no tant positius. En qualsevol cas no és aquest el present que ens ocupa. El totum revolutum on som ara és del tot diferent a aquest passat que podríem invocar, certament, i per això ens posa la pell de gallina.

Quan llegeixo que els detinguts (preventivament) pel jutge Garzón són prohoms de la història del meu país i que per tant mereixen un tracte honorífic i gairebé mitològic ja que estant sent atacats pel nostre enemic comú, em sembla com a mínim estrany que preferim uns soldats valents però corruptes a uns individus senzillament capaços i honestos. Jo no ho prefereixo.

Se’ns omple la boca divagant al voltant de la caça de bruixes contra el catalanisme: que si Espanya ens vol enfonsar quan el nacionalisme prenia embrenzida, que si robar a Espanya és legítim perquè ells ens roben des que poden, que si els empresaris i els polítics ja ho tenen això d’agafar el que no és seu (que és de tots, no ho oblidem), que si el catalanisme – així, en general – ha de reaccionar atacant,...

Jo em pregunto si hem perdut el nord. Els dos personatges que han estat detinguts i que formen part de la història de Catalunya em provoquen el mateix rebuig que qualsevol altre delinqüent, però el que m’enrabia de valent és que aquesta opinió em situi, per a alguns, directament a l’altra banda del catalanisme i potser fins i tot a prop de l’espanyolisme. Aquest és un raonament patètic i indigne de l’excel·lència que tots aquests opinadors subratllen com a característica del nostre país i que tant ens ha de diferenciar. És per això que em pregunto si els partits tenen el dret de robar-nos el que és nostre, vull dir, el que pensem i tenim com a propi, les nostres idees, o si més aviat hem d’acceptar la merda que ens cau a sobre i simular que no fa tanta pudor només perquè és nostra. Si aquesta és la idea de país que construïm, o millor dit, si construïm el país amb aquestes idees ens cauran més òsties de les que podem aguantar, això segur.

Pensava que formava part d’un país on el seny i la rauxa eren els marges que ens servien de mesura per aspirar a l’exercici d’un bon govern, però m’espanto quan llegeixo que és la justicia espanyola la que els jutjarà i que com a espanyola no ens ha de semblar ni legítima ni respectable. És el mateix que dir que en un futur estat català indepent no seràn delicte l’apropiació indeguda, la recafilificació iregular, el pagament de comissions,...Déu nos guard d’aquest futur!

Encara no som independents? No. Ens regeix el codi penal espanyol? Sí. Els xoriços continuen sent xoriços?

És cert que la situació és més greu quan afecta els càrrecs públics electes. Un alcalde és algú en qui s’ha dipositat la confiança i el vot, per això és inacceptable que els faci servir per al seu enriquiment personal. Un dels partits que no he votat mai és el PSC i tanmateix valoro la radical predisposició que han mostrat per aïllar i no donar recolzament als imputats mentre ho siguin. La tan apel·lada pressumpció d’innocència és un dret de la democràcia però no es contradiu amb la higiene política. Si la justícia no demostra que són culpables espero que els senyors del PSC tornin a les seves cadires i que els senyors Prenafeta i Alavedra tornin als seus negocis. Ni els linxaments, ni els judicis paral·lels són desitjables, el que sí és desitjable és que les idees polítiques continuin en mans dels individus i no dels aparells dels partits.