Que no em robin el que és meu

En aquests moments és difícil dir alguna cosa intel·ligent sobre el polèmic cas de corrupció a Catalunya. Aquesta és la primera conclusió que es pot extreure després de llegir els opinòlegs, periodistes i escriptors que s’hi han pronunciat.

El que resulta realment molest és que les idees ens les robi un partit polític, que se les apropiiï de tal manera que si no estem d’acord amb les seves postures és que no mereixem tenir les idees que tenim. Jo no sóc membre de cap partit polític perquè penso que la política no és com el futbol, on un barreja l’afició i el sentiment en nom d’un símbol. Precisament perquè em prenc seriosament la política he votat diferents partits polítics en diferents moments. La política és estratègia i quan votem mirem pels interessos propis i pels del país, si és que hi creiem.

Parlant clar, el catalanisme ha estat durant anys en mans de CDC. No és moment de recordar ara els 23 anys de govern de Convergència, però segur que si féssim l’exercici sortirien un munt d’aspectes positius (sempre partint del que considero “bo” per a mi i per al país) i també de no tant positius. En qualsevol cas no és aquest el present que ens ocupa. El totum revolutum on som ara és del tot diferent a aquest passat que podríem invocar, certament, i per això ens posa la pell de gallina.

Quan llegeixo que els detinguts (preventivament) pel jutge Garzón són prohoms de la història del meu país i que per tant mereixen un tracte honorífic i gairebé mitològic ja que estant sent atacats pel nostre enemic comú, em sembla com a mínim estrany que preferim uns soldats valents però corruptes a uns individus senzillament capaços i honestos. Jo no ho prefereixo.

Se’ns omple la boca divagant al voltant de la caça de bruixes contra el catalanisme: que si Espanya ens vol enfonsar quan el nacionalisme prenia embrenzida, que si robar a Espanya és legítim perquè ells ens roben des que poden, que si els empresaris i els polítics ja ho tenen això d’agafar el que no és seu (que és de tots, no ho oblidem), que si el catalanisme – així, en general – ha de reaccionar atacant,...

Jo em pregunto si hem perdut el nord. Els dos personatges que han estat detinguts i que formen part de la història de Catalunya em provoquen el mateix rebuig que qualsevol altre delinqüent, però el que m’enrabia de valent és que aquesta opinió em situi, per a alguns, directament a l’altra banda del catalanisme i potser fins i tot a prop de l’espanyolisme. Aquest és un raonament patètic i indigne de l’excel·lència que tots aquests opinadors subratllen com a característica del nostre país i que tant ens ha de diferenciar. És per això que em pregunto si els partits tenen el dret de robar-nos el que és nostre, vull dir, el que pensem i tenim com a propi, les nostres idees, o si més aviat hem d’acceptar la merda que ens cau a sobre i simular que no fa tanta pudor només perquè és nostra. Si aquesta és la idea de país que construïm, o millor dit, si construïm el país amb aquestes idees ens cauran més òsties de les que podem aguantar, això segur.

Pensava que formava part d’un país on el seny i la rauxa eren els marges que ens servien de mesura per aspirar a l’exercici d’un bon govern, però m’espanto quan llegeixo que és la justicia espanyola la que els jutjarà i que com a espanyola no ens ha de semblar ni legítima ni respectable. És el mateix que dir que en un futur estat català indepent no seràn delicte l’apropiació indeguda, la recafilificació iregular, el pagament de comissions,...Déu nos guard d’aquest futur!

Encara no som independents? No. Ens regeix el codi penal espanyol? Sí. Els xoriços continuen sent xoriços?

És cert que la situació és més greu quan afecta els càrrecs públics electes. Un alcalde és algú en qui s’ha dipositat la confiança i el vot, per això és inacceptable que els faci servir per al seu enriquiment personal. Un dels partits que no he votat mai és el PSC i tanmateix valoro la radical predisposició que han mostrat per aïllar i no donar recolzament als imputats mentre ho siguin. La tan apel·lada pressumpció d’innocència és un dret de la democràcia però no es contradiu amb la higiene política. Si la justícia no demostra que són culpables espero que els senyors del PSC tornin a les seves cadires i que els senyors Prenafeta i Alavedra tornin als seus negocis. Ni els linxaments, ni els judicis paral·lels són desitjables, el que sí és desitjable és que les idees polítiques continuin en mans dels individus i no dels aparells dels partits.