Un estiu al Kibutz

Va ser l'any 1994, gairebé a mig camí entre les dues intifades. La veritat és que l'ambient era molt més tranquil que avuí i tothom es dedicava a guanyar-se la vida de la millor manera possible. La cunyada de la meva tieta s'havia casat amb un israelià i se'n va anar amb ell a viure al kibutz. La meva tieta i el seu marit feia dos anys que hi anaven a ajudar durant l'estiu. M'explicaven coses tan interessants que vaig decidir veure-les amb els meus propis ulls. Aquell any jo havia fet dinou i acabava de trencar amb la meva novia, tres anys aprenent de que va això de les relacions entre homes i dones. Res em lligava a Barcelona aquell estiu i la distància em va semblar una bona mercromina.

Vaig arribar a un dels primers kibutzim d'Israel que en aquell moment funcionava ja com una empesa cooperativa. Els seus productes làctics i les seves fruites es comercialitzaven amb la marca del kibutz, marca per altra banda molt reconeguda i apreciada a tot l'estat d'Israel (permetin-me que no la mencioni, és que sembla que hi han flors rares voltant que amenaçen amb trucar els serveis secrets). Estava convençut que el més probable era que em fessin  collir fruita, conduir un elevador al magatzem o carregar caixes als camions, també del kibutz, que distribuïen els productes per les ciutats o fins i tot els exportaven a Egipte o Jordània. Però vaig tenir sort, la meva experiència en activitats de lleure amb xavals em va dur a aconseguir col·laborar amb les noies de l'escola. Les escoles als kibutzim són molt importants i el calendari no és com el nostre. Durant l'estiu també es fan classes, el ritme és diferent a la resta de l'any i es fan moltes pràctiques. Es surt a voltar pel camp amb els nens, sel's ensenya sobre el terreny nocions útils per a la seva futura incorporació al treball. Les activitats esportives tenen una importància cabdal i aquí hi entro jo. Vaig fabricar un rocòdrom i una tirolina i vaig ensenyar els nens a escalar i a fer rapel. Em va sorpendre l'interés que hi van posar els responsables del kibutz en ajudar-me i donar-me tot el que calgués per a la construcció de la instal·lació, compra de cordes, arnesos, mosquetons, vuits. Hi havia calés i la meva idea es va executar en quatre dies. La veritat és que l'activitat era un èxit total, els nens xalaven d'alló més i la Rakel, una monitora argentina que hi anava tots els estius a veure la seva tieta i ajudava amb els nens, em mirava amb bons ulls.

Jo sabia que per la direcció de la cooperativa el tema de la seguretat era molt important i l'activitat física no era només una questió de salut, també era una mena de pre-entrenament militar. Tots els habitants del kibutz havien de tenir instrucció ja que un dels torns de treball era la defensa del territori. Es feien patrulles armades que controlaven el perimetre i a qualsevol li podia tocar fer-les. A mi m'hi van dur una vegada però desarmat, només com a observador. Xerrant amb els patrullers em van explicar que feia més de tres anys que no es disparava cap arma i que tant de bo durés. Hi havia certa suspicàcia cap els veïns palestins però no hi vaig detectar odi, tan sols ganes de viure en pau.  
Resumint, el que jo em vaig trobar va ser una gent emprenedora, orgullosa, laica, pragmàtica, prudent, però vital. També vaig trobar la mercromina que va resultar que no era la distància sino una preciosa jueva argentina amb la que encara avuí ens escrivim.

La meva tieta es va divorciar aquell setembre i jo no hi he tornat mai més. La Rakel tampoc hi ha tornat des del 2002, l'ambient va canviar molt després de la segona intifada i a ella no li agrada gaire com s'estan fent les coses. La seva visió del problema està plena de matisos i, de vegades contradiccions. Evidentment desitja que el seu poble visqui en pau però sap que això mai serà possible si els palestins no poden aspirar a tenir un estat amb possibilitats de prosperitat, pau i estabilitat. No és pusil·lànime i sap que l'existència de radicals amenaçen l'estat d'Israel i el colpegen sempre que poden però també sap que certes tàctiques militars i certes pràctiques del seu govern són un gran error i la garantia que el planter dels terroristes augmenti dia a dia.

I davant aquest mar de dubtes, matisos, complexitats i sentiments enfrontats aquí ens trobem uns que es fan dir Amics d'Israel. Amics d' Israel? Jo sóc amic, ells són més aviat Amics del Govern de l'Estat d'Israel i de les Seves Forçes de Seguretat Facin el Que Facin (A.G.E.I.S.F.S.F.Q.F). Et despistes un moment i t'amenaçen amb enviar-te al Mossad amb els seus millors instruments de tortura. És aquesta fascinació que sent la dreta extrema catalana per l'estat d'Israel com a petit estat militaritzat fins les dents i rodejat d'enemics irreconciliables. Aquesta estranya extrapolació a la situació diguem-ne "Ibérica" que fan de la situació del pròxim orient no s'aguanta per enlloc. Tinc la impressió que molts s'han pujat a aquest carro per tenir un altre motiu per fotre canya a l'esquerra. Com si per criticar la postura "tontaina" d'Iniciativa i altres interlocutors de l'Eco-progressisme-guai fos necessari justificar i defensar els evidents excessos de l'exèrcit i els serveis secrets Israelians.
No anem bé.

P.D. Ara que vinguin.

P.D.2 Avuí la Bonnie s'ho ha mirat molt per sobre. No sé per què? algú m'ho pot explicar?

Nou catalanòmetre

Aquesta entrada va dedicada al senyor Criteri.

Quin percentatge dels insults nostrats que es diuen en aquesta cançó coneixeu.

Qualitat made in Barcelona

Aquest post va dedicat a la Tània, perquè descansi de polítiques, blocaires i pseudo-escriptors grassonets amb alopècia.

Prou de xerrameca, avuí va un post multimèdia. Per veure i per escoltar. Ja us vaig parlar un dia d' aquests grups però avuí vull decorar el bloc amb els videoclips que curiosament estan tots fets per la mateixa mà. La de la Marta Puig a.k.a  Lyona. Aquesta noia d'Esparraguera no es considera directora, la veritat és que la Marta fa moltes coses i totes bé. És dissenyadora, fotògrafa, realitzadora de videos i fins i tot s'ha atrevit amb el merxandatge de la banda de pop Love of Lesbian. Per a aquests també ha creat tota la vessant visual del seu últim treball, "1999, o como generar incendios de nieve con una lupa apuntando a la luna", des del llibret fins els videoclips que, com tot el disc, segueixen el fil argumental d'una relació de parella des de l'inici fins el seu declivi durant el penúltim any del segle passat.



El primer concert



La primera crisi


I és que la Lyona no necessita gaire pressupost per fer un videoclip que et deixi sense alè. Mireu quin video va fer per al grup Los seis dias amb una bona càmara, una paret blanca, dos cantants i una bona cançó.


A la Marta li agrada la cosa manual, gaudeix retallant amb les seves propies mans, dibuixant, manipulant.
llavors queden coses tan divertides com aquesta:



O com aquesta de l'últim disc de The new Raemon , "la Dimensión Desconocida"



Si us han agradat no dubteu a visitar el perfil de la Lyona a Youtube, allà hi podreu trobar més videoclips que la Marta Puig ha fet per grups com Sidonie o l' Anna Roig.

En properes entrades musicals us explicaré com l'ESCAC ha deixat de ser una escola de cinema per convertir-se en el planter de molts dels grups de música que triomfen en el panorama Indie barceloní.
També parlarem d'una parella meravellosa, en Pau Vallvé i la Maria Coma.

Salut i bona música.

"Más vale caer en gracia..."

L'última entrada va ser massa subtil, veig que la idea no va arribar com jo pretenia. Potser la meva intenció de no generar una absurda guerra amb el seu interminable reguitzell de comentaris amb l'inefable cervellet blau va impedir-me ser més directe. Però avuí anirem al gra, ras i curt. Sembla que hi ha un que té barra lliure per saltar-se la medicació, insultar a tort i a dret (sí U.Q.V., el més pretenciós dels Pepes que volta per la xarxa insulta encara que a tu et faci gràcia ell i no te'n faci tanta uns altres), i inundar els blocs de la seva maldestra xerrameca.
No volíem, com vàrem dir, acarnissar-nos amb qui no sabem si està carregant la seva família amb les despeses d'una teràpia. Però com sembla que Elfatxaquenosabiaquehoera es permet el luxe de riure's dels altres i sembla que tots heu decidit riure-li les gràcies, ara direm la nostra. Per ser mordaç s'ha de tenir talent, cert art. Tot intent de mordacitat infructuós es converteix en un mer insult vulgar i barroer. Alguns heu decidit llegir certs comentaris afegint-hi un to jocós que no és deduïble del comentari en ell mateix i no afegir el mateix to en uns altres.
Ja ho deia la meva àvia: "Más vale caer en gracia que ser gracioso"

Blocaires i malalties mentals

"Deciamos ayer, ..."

No us enganyaré, el nostre silenci no ha estat ni per motius lúdics ni per motius laborals (si és que d'això que fem se'n pot dir treballar). Hem estat a punt de deixar-ho córrer. El circ de vanitats que és això de la blocosfera sen's ha mostrat amb tota la seva cruesa ara que en formem part i a mi m'ha causat un rar estat mental. L'ataràxia s'ha apoderat de mi i no m'ha deixat fer res. Amics blocaires, m'heu avorrit molt últimament. Però molt, de veritat.

És clar, aquesta abúlia m'ha fet planejar-me les coses d'una altra manera, a mirar els blocs des d'una altra perspectiva. I com que jo estava en aquell estat que podríem definir de depressió, he començat veure-ho tot com si fos el doctor House. Veia símptomes de malalties mentals a tot arreu. Megalomaníacs a dojo amb el Sostres davant de tots. La personalitat clarament maníaco-depressiva del Vila. La paranoia d'Un que Vigila, amb els seus misteris, les seves gabardines, sempre en la penombra. L'obssessió compulsiva del senyor Criteri amb el seu idolatrat Balmes. La doble personalitat del Noctas, avuí soc independentista, demà deixo d'escriure en català per uns motius molt consistents, pfff huaaaaaaa!!! (això últim s'ha de llegir com el Cuyff i el Reixac del Crackòvia). Seguim, no és anorèxia el que pateix La Vaca Sorda? D'acord, no hi sent gaire, però no està pas tan grassa. I l'Apañó? Això que veu, Espanyes trencant-se, Catalunyes que persegueixen els pobres castellano-parlants i els tanquen en "checas". No és això esquizofrènia?

Espero que ningú s'ofengui amb el paràgraf anterior, ha estat un mer "divertimento". Però, conyes a part, i després d'observar les polèmiques que es generen gairebé a tot arreu en algún moment, m'ha preocupat pensar que potser qualsevol de nosaltres s'ha enfrontat dialècticament amb algú que pateix algun transtorn greu. Sense saber que davant teu hi ha una persona que no està en ple ús de les seves facultats pots arribar a deixar anar tota la cavalleria i engegar en orris mesos de teràpia.

Com bé apuntava en Brian al bloc d'U.Q.V., hi ha una discussió pendent sobre la proliferació de blocs, la seva finalitat, la utilitat o l'enriquiment personal que en treiem. Si és que en treiem cap.

A tots els mencionats els demano comprensió amb la meva "boutade" d'avuí, si he fet conya és perqué estic convençut de que vostès tenen controlada la seva medicació. A qui voldria demanar disculpes si he ofès és a tothom qui pateixi, hagi patit o tingui cap persona propera amb alguna malaltia d'aquest tipus. Espero que em comprenguin.

Salut! (mental per tots)

Es pot viure desconnectat

Sí amics, no passa res. Al principi apareixen certs símptomes d'angoixa, uns lleugers picors, la necessitat de clicar a algun lloc ... Però després tot va passant, comences a llegir fent servir el paper i recordes el gest de llepar-te una mica la punteta dels dits perquè les pàgines s'enganxin i poder-las anar passant amb facilitat. No m'ha passat res a la connexió, ha estat voluntari.
He de reconèixer que de tant en tant feia unes visites als llocs habituals però res ens motivava prou com per moure'ns del nostre cau, carregar la Thompson, revisar el Ford, muntar els explosius... Quina mandra! A més a més el cop nadalenc que vàrem fer a un famós establiment del carrer Ganduixer ens havia deixat el rebost ple com un ou. I tot era llegir i menjar delicatessen, m'estic posant com un bacó!
Però això que he vist no m'ha agradat gens. Els nostres socis de la Unitat de Vigilància han estat amenaçats per l'australophitecus oficial de Talibània: Octavius Neardenthalensis. En Damien ha ficat el nas un altre cop a la dictadura en fucsia i negre i li han volgut trencar. Aquest senyor gran, el tal Octavi, diu que ja ha fitxat l'espia. Com volguent dir que ja sap on trobar-lo físicament. Segur que en Boris i companyia estan molt neguitosos, em sembla que no poden dormir de la por que tenen. Bé, ja saben a qui trucar però crec que puc estar ben tranquil. El Philip Marlowe de Can Sostres va molt perdut, el treus de les investigacions de banyes i de baixes laborals sospitoses i et queda un sortit, client de l'ofici més antic i consumidor de productes Pfizer.
Que vingui!