Va ser l'any 1994, gairebé a mig camí entre les dues intifades. La veritat és que l'ambient era molt més tranquil que avuí i tothom es dedicava a guanyar-se la vida de la millor manera possible. La cunyada de la meva tieta s'havia casat amb un israelià i se'n va anar amb ell a viure al kibutz. La meva tieta i el seu marit feia dos anys que hi anaven a ajudar durant l'estiu. M'explicaven coses tan interessants que vaig decidir veure-les amb els meus propis ulls. Aquell any jo havia fet dinou i acabava de trencar amb la meva novia, tres anys aprenent de que va això de les relacions entre homes i dones. Res em lligava a Barcelona aquell estiu i la distància em va semblar una bona mercromina.
Vaig arribar a un dels primers kibutzim d'Israel que en aquell moment funcionava ja com una empesa cooperativa. Els seus productes làctics i les seves fruites es comercialitzaven amb la marca del kibutz, marca per altra banda molt reconeguda i apreciada a tot l'estat d'Israel (permetin-me que no la mencioni, és que sembla que hi han flors rares voltant que amenaçen amb trucar els serveis secrets). Estava convençut que el més probable era que em fessin collir fruita, conduir un elevador al magatzem o carregar caixes als camions, també del kibutz, que distribuïen els productes per les ciutats o fins i tot els exportaven a Egipte o Jordània. Però vaig tenir sort, la meva experiència en activitats de lleure amb xavals em va dur a aconseguir col·laborar amb les noies de l'escola. Les escoles als kibutzim són molt importants i el calendari no és com el nostre. Durant l'estiu també es fan classes, el ritme és diferent a la resta de l'any i es fan moltes pràctiques. Es surt a voltar pel camp amb els nens, sel's ensenya sobre el terreny nocions útils per a la seva futura incorporació al treball. Les activitats esportives tenen una importància cabdal i aquí hi entro jo. Vaig fabricar un rocòdrom i una tirolina i vaig ensenyar els nens a escalar i a fer rapel. Em va sorpendre l'interés que hi van posar els responsables del kibutz en ajudar-me i donar-me tot el que calgués per a la construcció de la instal·lació, compra de cordes, arnesos, mosquetons, vuits. Hi havia calés i la meva idea es va executar en quatre dies. La veritat és que l'activitat era un èxit total, els nens xalaven d'alló més i la Rakel, una monitora argentina que hi anava tots els estius a veure la seva tieta i ajudava amb els nens, em mirava amb bons ulls.
Jo sabia que per la direcció de la cooperativa el tema de la seguretat era molt important i l'activitat física no era només una questió de salut, també era una mena de pre-entrenament militar. Tots els habitants del kibutz havien de tenir instrucció ja que un dels torns de treball era la defensa del territori. Es feien patrulles armades que controlaven el perimetre i a qualsevol li podia tocar fer-les. A mi m'hi van dur una vegada però desarmat, només com a observador. Xerrant amb els patrullers em van explicar que feia més de tres anys que no es disparava cap arma i que tant de bo durés. Hi havia certa suspicàcia cap els veïns palestins però no hi vaig detectar odi, tan sols ganes de viure en pau.
Resumint, el que jo em vaig trobar va ser una gent emprenedora, orgullosa, laica, pragmàtica, prudent, però vital. També vaig trobar la mercromina que va resultar que no era la distància sino una preciosa jueva argentina amb la que encara avuí ens escrivim.
La meva tieta es va divorciar aquell setembre i jo no hi he tornat mai més. La Rakel tampoc hi ha tornat des del 2002, l'ambient va canviar molt després de la segona intifada i a ella no li agrada gaire com s'estan fent les coses. La seva visió del problema està plena de matisos i, de vegades contradiccions. Evidentment desitja que el seu poble visqui en pau però sap que això mai serà possible si els palestins no poden aspirar a tenir un estat amb possibilitats de prosperitat, pau i estabilitat. No és pusil·lànime i sap que l'existència de radicals amenaçen l'estat d'Israel i el colpegen sempre que poden però també sap que certes tàctiques militars i certes pràctiques del seu govern són un gran error i la garantia que el planter dels terroristes augmenti dia a dia.
I davant aquest mar de dubtes, matisos, complexitats i sentiments enfrontats aquí ens trobem uns que es fan dir Amics d'Israel. Amics d' Israel? Jo sóc amic, ells són més aviat Amics del Govern de l'Estat d'Israel i de les Seves Forçes de Seguretat Facin el Que Facin (A.G.E.I.S.F.S.F.Q.F). Et despistes un moment i t'amenaçen amb enviar-te al Mossad amb els seus millors instruments de tortura. És aquesta fascinació que sent la dreta extrema catalana per l'estat d'Israel com a petit estat militaritzat fins les dents i rodejat d'enemics irreconciliables. Aquesta estranya extrapolació a la situació diguem-ne "Ibérica" que fan de la situació del pròxim orient no s'aguanta per enlloc. Tinc la impressió que molts s'han pujat a aquest carro per tenir un altre motiu per fotre canya a l'esquerra. Com si per criticar la postura "tontaina" d'Iniciativa i altres interlocutors de l'Eco-progressisme-guai fos necessari justificar i defensar els evidents excessos de l'exèrcit i els serveis secrets Israelians.
No anem bé.
P.D. Ara que vinguin.
P.D.2 Avuí la Bonnie s'ho ha mirat molt per sobre. No sé per què? algú m'ho pot explicar?
Con Bildu y con ERC, gestionando la paz social
Fa 3 setmanes