dissabte, 30 de gener de 2010

Un estiu al Kibutz

Va ser l'any 1994, gairebé a mig camí entre les dues intifades. La veritat és que l'ambient era molt més tranquil que avuí i tothom es dedicava a guanyar-se la vida de la millor manera possible. La cunyada de la meva tieta s'havia casat amb un israelià i se'n va anar amb ell a viure al kibutz. La meva tieta i el seu marit feia dos anys que hi anaven a ajudar durant l'estiu. M'explicaven coses tan interessants que vaig decidir veure-les amb els meus propis ulls. Aquell any jo havia fet dinou i acabava de trencar amb la meva novia, tres anys aprenent de que va això de les relacions entre homes i dones. Res em lligava a Barcelona aquell estiu i la distància em va semblar una bona mercromina.

Vaig arribar a un dels primers kibutzim d'Israel que en aquell moment funcionava ja com una empesa cooperativa. Els seus productes làctics i les seves fruites es comercialitzaven amb la marca del kibutz, marca per altra banda molt reconeguda i apreciada a tot l'estat d'Israel (permetin-me que no la mencioni, és que sembla que hi han flors rares voltant que amenaçen amb trucar els serveis secrets). Estava convençut que el més probable era que em fessin  collir fruita, conduir un elevador al magatzem o carregar caixes als camions, també del kibutz, que distribuïen els productes per les ciutats o fins i tot els exportaven a Egipte o Jordània. Però vaig tenir sort, la meva experiència en activitats de lleure amb xavals em va dur a aconseguir col·laborar amb les noies de l'escola. Les escoles als kibutzim són molt importants i el calendari no és com el nostre. Durant l'estiu també es fan classes, el ritme és diferent a la resta de l'any i es fan moltes pràctiques. Es surt a voltar pel camp amb els nens, sel's ensenya sobre el terreny nocions útils per a la seva futura incorporació al treball. Les activitats esportives tenen una importància cabdal i aquí hi entro jo. Vaig fabricar un rocòdrom i una tirolina i vaig ensenyar els nens a escalar i a fer rapel. Em va sorpendre l'interés que hi van posar els responsables del kibutz en ajudar-me i donar-me tot el que calgués per a la construcció de la instal·lació, compra de cordes, arnesos, mosquetons, vuits. Hi havia calés i la meva idea es va executar en quatre dies. La veritat és que l'activitat era un èxit total, els nens xalaven d'alló més i la Rakel, una monitora argentina que hi anava tots els estius a veure la seva tieta i ajudava amb els nens, em mirava amb bons ulls.

Jo sabia que per la direcció de la cooperativa el tema de la seguretat era molt important i l'activitat física no era només una questió de salut, també era una mena de pre-entrenament militar. Tots els habitants del kibutz havien de tenir instrucció ja que un dels torns de treball era la defensa del territori. Es feien patrulles armades que controlaven el perimetre i a qualsevol li podia tocar fer-les. A mi m'hi van dur una vegada però desarmat, només com a observador. Xerrant amb els patrullers em van explicar que feia més de tres anys que no es disparava cap arma i que tant de bo durés. Hi havia certa suspicàcia cap els veïns palestins però no hi vaig detectar odi, tan sols ganes de viure en pau.  
Resumint, el que jo em vaig trobar va ser una gent emprenedora, orgullosa, laica, pragmàtica, prudent, però vital. També vaig trobar la mercromina que va resultar que no era la distància sino una preciosa jueva argentina amb la que encara avuí ens escrivim.

La meva tieta es va divorciar aquell setembre i jo no hi he tornat mai més. La Rakel tampoc hi ha tornat des del 2002, l'ambient va canviar molt després de la segona intifada i a ella no li agrada gaire com s'estan fent les coses. La seva visió del problema està plena de matisos i, de vegades contradiccions. Evidentment desitja que el seu poble visqui en pau però sap que això mai serà possible si els palestins no poden aspirar a tenir un estat amb possibilitats de prosperitat, pau i estabilitat. No és pusil·lànime i sap que l'existència de radicals amenaçen l'estat d'Israel i el colpegen sempre que poden però també sap que certes tàctiques militars i certes pràctiques del seu govern són un gran error i la garantia que el planter dels terroristes augmenti dia a dia.

I davant aquest mar de dubtes, matisos, complexitats i sentiments enfrontats aquí ens trobem uns que es fan dir Amics d'Israel. Amics d' Israel? Jo sóc amic, ells són més aviat Amics del Govern de l'Estat d'Israel i de les Seves Forçes de Seguretat Facin el Que Facin (A.G.E.I.S.F.S.F.Q.F). Et despistes un moment i t'amenaçen amb enviar-te al Mossad amb els seus millors instruments de tortura. És aquesta fascinació que sent la dreta extrema catalana per l'estat d'Israel com a petit estat militaritzat fins les dents i rodejat d'enemics irreconciliables. Aquesta estranya extrapolació a la situació diguem-ne "Ibérica" que fan de la situació del pròxim orient no s'aguanta per enlloc. Tinc la impressió que molts s'han pujat a aquest carro per tenir un altre motiu per fotre canya a l'esquerra. Com si per criticar la postura "tontaina" d'Iniciativa i altres interlocutors de l'Eco-progressisme-guai fos necessari justificar i defensar els evidents excessos de l'exèrcit i els serveis secrets Israelians.
No anem bé.

P.D. Ara que vinguin.

P.D.2 Avuí la Bonnie s'ho ha mirat molt per sobre. No sé per què? algú m'ho pot explicar?

20 comentaris:

  1. Magnífic! recomano les memòries d'Amos Oz (http://lavacasorda.blogspot.com/2009/08/amos-oz.html) on parla, entre altres coses, de la seva vida a un Kibbutz. No fa gaire vaig anar a petar a un d'aquests blogs dels amics d'Israel. Hi havia un post titulat "els nens palestins" amb una fotografia de nens amb metralletes. Vaig estar a punt d'enviar-li altres fotografies de nens palestins tapats amb mantes i amb les cares desfigurades. Vaig pensar que no valia la pena. La primera premisa per poder dialogar és no odiar. L'odi, que neix de la por a allò que s'escapa de la nostra estructura mental, obnubila el nostre enteniment. Que algú faci un grup d'amics de, pressuposa que tots aquells que no formen part del grup són els enemics. No és, precisament, aquest pensament d'amics -enemics la base de tot fanatisme?

    ResponSuprimeix
  2. No et respondran, Clyde. Argumentar és bastant més complicat que escopir i no tothom està a l'alçada. En una ocasió vaig xerrar durant hores a Venezuela amb un adolescent israelià brillant, la meva visió del tema no va canviar gaire, però em vaig sentir molt més proper.. Escoltar, argumentar, apropar-se.. l'extrema dreta no hi està gaire avesada.. en fi.. t'has desquitat, els has deixat amb un pam de nas i has escrit un article excel.lent, felicitats!

    ResponSuprimeix
  3. El que no entenc és el nostre interés demesurat, implicació en el conflicte. Conec la Teresa Sala, que és de Mollet,la vaguista de fam: Vaga de fam per Palestina??!!

    ResponSuprimeix
  4. Se'm escapa l'ultim paràgraf perquè no se de que va tot això dels amics, els enemics i els tocats del bolet (ni ganes) però l'article es excel·lent. Felicitats.

    ResponSuprimeix
  5. Estimados alguien ja dicho que estamos dentro de dos guerras actualmente, para unos la tercera guerra mundial comenzó cuando los ingleses tuvieron que salir por piernas de Palestina al quedarse solos en la defensa del protectorado como último bastión militar después de la cada del imperio Otomano. Ello contribuyó a la expansión del imperio yanqui por esos pagos, se convirtieron en el recambio, pero necesitaban una cabeza de puente en la zona, y de esa manera dieron alas y dinero al primer estado de Israel de nuestra época.

    Visto esto mas o menos claro, y pasados los años, y viviendo una guerra larvada y cruel por ambas partes, nos encontramos con que hay que tomar o no tomar partido por unos o por otros, no siempre el mas débil puede parecer serlo. Ha habido varias guerras directas en judíos y árabes, pero sobre todo la de 1967 fue la que ha marcado la posterior política de la zona. Todos los países árabes atacaron a Israel para sacar de allí a los judíos, Un tal Nasser era el líder pro soviético que lideró aquella guerra, la cual estaba seguro de ganar. Pero un pudo ser, los ejércitos árabes no tenían la preparación adecuada, aunque si las armas, muchas de ellas regaladas y vendidas a precios irrisorios por parte de Rusia.

    Desde entonces es todo más de los mismo, impotencia de unos y sobrevivir de los otros: Nos podemos quedar con cualquier opción, ambos bandos sufren y mucho, y ambos bandos mantienen caliente la lucha, lo que pasa es que se confunden los supuestos de cara al exterior. La guerra de desinformación por cada bando es brutal y cada uno de ellos juega a fondo.

    Cuando se troceo el imperio turco, los ingleses se apresuraron a crea estados artificiales donde no los había habido en siglos, así hizo separaciones estratégicas para evitar que aquella zona fuera en el futuro un solo país y de esa manera los campos petrolíferos estuviesen dispersos en la jugada de ajedrez general.

    Con el recambio forzoso del imperio británico por el yanqui se rehizo algunas tácticas parciales para mantener de por larga vida la inestabilidad de la zona, y la idea yanqui de acelerar y apoyar el nuevo estado de Israel fue y aún es la pieza clave del conjunto. Estos países de alrededor de Israel son meros cárteles económicos en manos de multinacionales del petróleo, y engañan a todos bajo la apariencia de sus folclores políticos y demás.

    Las mayores masacres de palatinos se los han producido los propios árabes y no los judíos, si acudís a las hemerotecas veréis que los han masacrado los Libaneses, los egipcios, los de Damasco, etc. Zabra y Chatila fue la mayor matanza hasta ahora de palestinos realizada por el ejecito libanés. Esta es la historia, lo demás son cantatas en el patio de la iglesia los domingos por la mañana.

    Seguramente es posible que convivieran los dos estados, es decir palestinos e israelitas, pero a los terceros en discordias, no les interesa y por eso avivan el fuego de la guerra para que no haya paz y de esa forma seguir los pingues negocios de la guerra y el petróleo.


    Atte: Jose

    ResponSuprimeix
  6. Los nombres en árabe no los domino y segyramente se escribirán de otra manera, perdonad pero lo hago desde la memoria directamente.

    ResponSuprimeix
  7. un bon article, gràcies. I si, la gent segueix vivint tòpics i pensant en titulars, així ens va la cosa :(

    ResponSuprimeix
  8. Saben aquel que diu:

    Van un catalan y un murciano por la playa y se encuentran una lampara mágica, se aparece el genio y les dice, os concedo un deseo a cada uno: Dice el catalán, ¿me podrías construir un muro de cemento y hierro de 30 metros de altura alrededir de toda cataluña para segurar nuestra independencia?, dice el genio, -concedido-.

    Y al murciano le pregunta ¿y tu que quieres?, vamos a ver, el muro también pasa por la costa, claro le contesta el genio; bien, yo quiero que llenes de agua el interior del muro.

    ResponSuprimeix
  9. Tu, volgut Clyde, no has estat en un Kibutz ni fen't de mula. Quan vagis de "fanaler" (farolero) argumenta millor les "troles" que fots i no deixis que s'et vegi el llautò. Salutacions

    ResponSuprimeix
  10. Ja tardaves! La veritat es que et veig una mica tovet, pensava que vindries amb més empenta. Això és tot el que se t'ha acudit en tres dies?
    -El que dius ets mentida perque jo ho dic! A més a més ets burru i trucaré el meu amic perque et vingui a pegar.
    Us feia més inteligents els liberals, no molt més però si una mica.
    Tens cap argument per respondre el tema del post?

    ResponSuprimeix
  11. Vinc en so de pau. La veritat es que a tu no et veig tan ruc com al José, ni tan pocasolta-infantil tarat i mig, com L'Apañó de Konneyá, ni tan engolat i onanista com el filosof-capellà fallit, Criteri, ni tan pretenciós i tafaner com el "que ens espia". Ets agradable i prudent i aixó a la blogosfera es un tressor que totes les noies cerquen i empaiten com a boges -aixi es que, si la Bonnie t'ho permet, aprofita-ho i trenca'ls-hi les calces a totes. No crec que em tornis a veure més per aqui. Només he passat a saludar-te i, en veure el teu article, amb l'al.lusió floral inclosa, he decidit tornar-te "suaument, sense sang" la reverencia. A América, no es pot ser tou i malauradament aixó sempre s'em nota. No m'agraden les bitacores. Entre el Sostres, l'espia rus i sobretot aquest "borinot" del José que s'ho té molt cregut el pobre noi, han acabat per fer-me veure que lo meu son els sudokus i les oloroses calces de les dones un cop fetes servir.. Rep una amical salutacò i... !fins un altra, respectat bandit!

    ResponSuprimeix
  12. Bé doncs, cadascú a la seva feina.
    Salut.

    ResponSuprimeix
  13. Maragarit o/a, por tu Verdad hacia el Imperio de Barrio, lo demás son punyetes. Tu eres la Verdad y solo la tuya es la Verdad. No te creía tan "machistoide" y tan berebere para con las mujeres. En fin, has dejado el último retrato de tu linda mentalidad. ¿cuando les pones el burka? y que anden un paso detrás de ti, OH amado prócer, tan Geloso y Mamporrero.

    ResponSuprimeix
  14. En verdad una rica prosa, por parte de unalunarara.

    Está clara la política de remenar los datos para conclusionar aspectos suicidas que levanten las sensibilidades y sentimientos "anti - a favor o lo - que sea", como dijo aquel "habil morgan". Pero siempre dejando al pairo las verdades del barquero. En una guerra ambos bandos sufren, en una guerra ambos bandos mueren. La meyor o menor perversidad viene dada por los medios y sistemas de intoxicación de ambos bandos, a veces todos inventan actos truculentos de cara a la galería. El gran público ve lo que los gestores de los medios desean. Estos gestores pueden ser pro o oontra de las facciones en litigio, y la cadena de TV que se presta a uno u otro bando que mayor audiencia tenga, será la que se erigirá en portadora de una semirealidad.

    La neutralidad es sana por no tomar partido sin tener todas las pseudorealidades que cada sector interesa publicitar. Si optamos por los "debiles" y olvidamos que esos débiles están siendo manipulados por otros más fuertes y más grandes, entonces nos equivocaremos siempre.

    Muchas veces se olvida en origen de los conflictos en aras de intereses de los litigantes y hacemos creer a la sociedad recptora del mensaje solo una visión parcial del mismo.

    Estoy contra a guerra, no estoy a favor de los sionistas ni de los palestinos árabes, porque hay que tener en cuenta que si por los palestinos fuesen, hace ya años que el problema se hubiese solucionado con un doble estado. cuando la cosa parecía que iba a solucionarse, entonces se metió Irán por medio y se intensificó la escalada militar.

    ResponSuprimeix
  15. Curiós personatge aquest unalunarara. Quins circumloquis gasta per vindre a dir-nos que es passeja pel Call de Barcelona «en inacabables conversaciones entre pares» amb Jonathan Littell. Això de «entre pares» m'ha arribat al fons de l'ànima.

    ResponSuprimeix
  16. Brian, el mozo necesita epatar con alguien para sentirse igual a ese alguien. Una cita que seguramente pondrá en entredicho:

    "Nos que somos con Vos, pero juntos somos mas que vos".

    Algo así le pasa a nuestro sublime parrafador de incunable estilo, de prosodia relamida y de libro corteinglero. Que no diga que restamos méritos a su pluma retoñera. Decir por decir sin decir, solo para decir una parte de su dictadura idea. Nos quiere asombrar con su dominio prosódico y con su hilvanar elementos conceptuañles, jugando con los adjetivos que al principio pergeña para dar la vuelta al contrincante al ponerle en sus razonamientos lo que núnca dijo.

    Cuando se siente descubierto en sus ardides dislexicos se enfurece, brama, berrea y ataca con imperativos homicidas y venganzas de niño bien e incomprendido bufón de su familia de visita dominguera. No te preocupes Brian, a lo mejor serás el próximo punto de mira de su escopeta de caza en su coto de propiedad señorial y señoritinga entidad personajera.

    El niño no se anda con bromas, hay que tener cuidado, es vengativo con los que no reconocen su fama, su saber hacer, su emborronar resmas con contenidos sin trasfondo. El es la estética, el relativismo positivista que todo lo adecua a su visión salvadora del mundo. Él es sublime, es el Nerón de la literatura actual.

    Loado sea por siempre.

    ResponSuprimeix

Dispara!