Nou catalanòmetre

Aquesta entrada va dedicada al senyor Criteri.

Quin percentatge dels insults nostrats que es diuen en aquesta cançó coneixeu.

Qualitat made in Barcelona

Aquest post va dedicat a la Tània, perquè descansi de polítiques, blocaires i pseudo-escriptors grassonets amb alopècia.

Prou de xerrameca, avuí va un post multimèdia. Per veure i per escoltar. Ja us vaig parlar un dia d' aquests grups però avuí vull decorar el bloc amb els videoclips que curiosament estan tots fets per la mateixa mà. La de la Marta Puig a.k.a  Lyona. Aquesta noia d'Esparraguera no es considera directora, la veritat és que la Marta fa moltes coses i totes bé. És dissenyadora, fotògrafa, realitzadora de videos i fins i tot s'ha atrevit amb el merxandatge de la banda de pop Love of Lesbian. Per a aquests també ha creat tota la vessant visual del seu últim treball, "1999, o como generar incendios de nieve con una lupa apuntando a la luna", des del llibret fins els videoclips que, com tot el disc, segueixen el fil argumental d'una relació de parella des de l'inici fins el seu declivi durant el penúltim any del segle passat.



El primer concert



La primera crisi


I és que la Lyona no necessita gaire pressupost per fer un videoclip que et deixi sense alè. Mireu quin video va fer per al grup Los seis dias amb una bona càmara, una paret blanca, dos cantants i una bona cançó.


A la Marta li agrada la cosa manual, gaudeix retallant amb les seves propies mans, dibuixant, manipulant.
llavors queden coses tan divertides com aquesta:



O com aquesta de l'últim disc de The new Raemon , "la Dimensión Desconocida"



Si us han agradat no dubteu a visitar el perfil de la Lyona a Youtube, allà hi podreu trobar més videoclips que la Marta Puig ha fet per grups com Sidonie o l' Anna Roig.

En properes entrades musicals us explicaré com l'ESCAC ha deixat de ser una escola de cinema per convertir-se en el planter de molts dels grups de música que triomfen en el panorama Indie barceloní.
També parlarem d'una parella meravellosa, en Pau Vallvé i la Maria Coma.

Salut i bona música.

Pop en castellà fet a Bcn. Cultura catalana?

M'estic ficant a un jardí ... Primer de tot respondré: SÍ. En aquest cas em mullo i dic un SÍ rotund. I dic aquest cas perquè com tots recordareu, al voltant de la presència d'autors en llengua castellana a la fira del llibre de Frankfurt, va esclatar una polèmica que em va fer donar-li al cap durant força temps sense treure'n l'aigua clara. Els qui defensaven la presència exclusiva d'autors i obres en llengua catalana argumentaven que si la convidada era la literatura catalana no hi havia gaire discussió. Si la convidada era la cultura catalana, deien els altres, la presència d'obres en castellà era indispensable per entendre la realitat social i cultural del país. Els primers tornaven dient que els autors que escriuen en castellà fan literatura i cultura castellana visquin a Blanes o a Shangai, i que la cultura o la literatura espanyola havien estat convidades en altres ocasions. Els segons hi insistien dient que la societat que t'envolta t'influeix de forma inevitable i que estant submergits a la cultura catalana això els influeix. Que ells eren diferents als autors d'Ebre enllà, que hi havia una forma catalana d'escriure en castellà.

Quedem-nos amb aquesta última idea. Hi ha una manera catalana d'escriure en castellà? No ho sé. Però el que sí que sé (d'acord, el que sí que penso, crec o opino) és que hi ha una manera barcelonina de fer pop en castellà. Que el que s'està fent a la ciutat aquests últims anys és diferent a allò que es fa a altres llocs de l'estat (quina xorrada, vull dir a Madrid que és bàsicament l'altre lloc on es fan discos). Hi ha una onada de grups, molts d'ells vénen de cantar en anglés, que han donat una empenta a la música indie feta en castellà i que no troben equivalents a la "Villa y Corte". Estic parlant de gent com Love of Lesbian, The new Raemon o Los seis dias per dir alguns, n'hi ha més. I no sé dir exactament quin és l'ingredient que fa que els senti i hi vegi la meva ciutat, que hi noti un accent familiar, una expressió mil cops dita i sentida entre amics. La descripció de paisatges pels quals ens hem perdut també nosaltres. I no és una qüestió d'estil de música, és cert que cada cop m'estic tornant més popero i que , com diu en Monegal, als "altres límits" també hi han grups que m'encanten: Los planetas, Los piratas o Vetusta Morla estan força bé, però hi ha alguna cosa que em fa sentir més propers els de la ciutat comtal. No direm que tot el que es fa aquí és diferent, hi han molts grups que tenen com a referència el so de grups com El canto del Loco o Pereza o qualsevol altra cosa en castellà i d'altres que volen assemblar-se a grups britànics o americans i alguns són bons, altres molt bons i molts, molt dolents, com en tot.

En cap moment estic dient que siguin millors els grups que sonen Bcn, però sí que sonen diferent, que hi ha alguna cosa. És cultura catalana? Què penseu?