dilluns, 16 de novembre de 2009

Pop en castellà fet a Bcn. Cultura catalana?

M'estic ficant a un jardí ... Primer de tot respondré: SÍ. En aquest cas em mullo i dic un SÍ rotund. I dic aquest cas perquè com tots recordareu, al voltant de la presència d'autors en llengua castellana a la fira del llibre de Frankfurt, va esclatar una polèmica que em va fer donar-li al cap durant força temps sense treure'n l'aigua clara. Els qui defensaven la presència exclusiva d'autors i obres en llengua catalana argumentaven que si la convidada era la literatura catalana no hi havia gaire discussió. Si la convidada era la cultura catalana, deien els altres, la presència d'obres en castellà era indispensable per entendre la realitat social i cultural del país. Els primers tornaven dient que els autors que escriuen en castellà fan literatura i cultura castellana visquin a Blanes o a Shangai, i que la cultura o la literatura espanyola havien estat convidades en altres ocasions. Els segons hi insistien dient que la societat que t'envolta t'influeix de forma inevitable i que estant submergits a la cultura catalana això els influeix. Que ells eren diferents als autors d'Ebre enllà, que hi havia una forma catalana d'escriure en castellà.

Quedem-nos amb aquesta última idea. Hi ha una manera catalana d'escriure en castellà? No ho sé. Però el que sí que sé (d'acord, el que sí que penso, crec o opino) és que hi ha una manera barcelonina de fer pop en castellà. Que el que s'està fent a la ciutat aquests últims anys és diferent a allò que es fa a altres llocs de l'estat (quina xorrada, vull dir a Madrid que és bàsicament l'altre lloc on es fan discos). Hi ha una onada de grups, molts d'ells vénen de cantar en anglés, que han donat una empenta a la música indie feta en castellà i que no troben equivalents a la "Villa y Corte". Estic parlant de gent com Love of Lesbian, The new Raemon o Los seis dias per dir alguns, n'hi ha més. I no sé dir exactament quin és l'ingredient que fa que els senti i hi vegi la meva ciutat, que hi noti un accent familiar, una expressió mil cops dita i sentida entre amics. La descripció de paisatges pels quals ens hem perdut també nosaltres. I no és una qüestió d'estil de música, és cert que cada cop m'estic tornant més popero i que , com diu en Monegal, als "altres límits" també hi han grups que m'encanten: Los planetasLos piratas o Vetusta Morla estan força bé, però hi ha alguna cosa que em fa sentir més propers els de la ciutat comtal. No direm que tot el que es fa aquí és diferent, hi han molts grups que tenen com a referència el so de grups com El canto del Loco o Pereza o qualsevol altra cosa en castellà i d'altres que volen assemblar-se a grups britànics o americans i alguns són bons, altres molt bons i molts, molt dolents, com en tot.

En cap moment estic dient que siguin millors els grups que sonen Bcn, però sí que sonen diferent, que hi ha alguna cosa. És cultura catalana? Què penseu?

4 comentaris:

  1. Tu ho has dit, vaja jardí. Jo dubtava en els matisos i de sobte, després de llegir el text, un flash: No nego que sigui cultura catalana però el qualificatiu seria HíBRID. Híbrid com Barcelona. El fet mateix de discutir tant aquesta qüestió demostra que la resposta no pot ser al cent per cent fixa.

    ResponSuprimeix
  2. Bo aquest, Bonnie...ja em pensava que el teu blog seria montemàtic. Però veig que no i ho celebro...salud!

    ResponSuprimeix
  3. Blues en anglès fet a Catalunya per catalans és cultura catalana?

    ResponSuprimeix
  4. Crec que no Sr. Sanz. Una altra cosa seria que fessin fusió Cobla - Blues amb solos de tenora. La gralla fent pentatòniques amunt i avall. Això si que seria nostrat

    ResponSuprimeix

Dispara!