dijous, 6 de maig de 2010

Jorge Javier Noctas

Per començar he d'admetre el meu error, "mea culpa". Em vaig equivocar dues vegades amb l'individu aquest. La primera quan vaig dir que de tant en tant semblava bon paio. Vaig pensar que tots aquells estirabots, aquella patètica imitació de la Gran Bèstia, aquells insults i paraulotes, no eren res més que una manera de cridar l'atenció. Una manca de "carinyu". Com que, de tant en tant, feia un post defensant causes justes (sí, obviament causes justes per mi són les que a mi em dona la gana, faltaria més!), pensava: -Pobret, va una mica perdut. Però pensant-hi més te n'adones que si un no fa res més que dir un dia una cosa i el següent la contraria, un dia que el color més bonic és el blanc, el dia següent el negre, l'altre el verd i el següent el blau, és molt probable que algun dia digui que el millor és el vermell i llavors l'encerti.
Amb el Noctas el que funciona és començar deixant-li un comentari elogiós, dir-li crack un parell de vegades i enviar-li "saludus" i ja el tens a la butxaca. Llavors ja li pots portar la contrària i fins i tot fer-lo canviar d'idea encara que sigui només per un dia o fins que arribi un altre que el faci canviar un altra vegada. D'on no n'hi ha no en raja.
La segona vegada que em vaig equivocar va ser quan al post sobre blocaires i malalties mentals, tot fent conya, vaig dir que potser el destraler que ens ocupa patia doble personalitat. En el fons és el mateix error que abans degut a l'inconsistència de les conviccions del Noctas, si un dia ets del Barça i el següent ets periquito és normal que la gent pensi que potser tens dos paios al cervell. Ara penso que la tipologia és més aviat depressiva i causada per la frustració que li provoca ser un assalariat insatisfet amb ànima d'empresari però sense el valor ni el talent que cal per fer el que tant enveja.
És quan se'l veu cabrejat que surt l'autèntic Noctas,  el nacionalista espanyol que odia l'independentisme, l'ultraliberal que predica des del seu lloc d'empleat sobre l'excel·lència mentre li roba el temps a l'empresari que el paga, el masclista recalcitrant (fa uns anys les dones en deien un "trunyu" d'aquest tipus de paio. No sé si encara es diu), el pinxo que explica com es cola al tren o com humilia un revisor amb els seus coneixements legals, l'admirador de Sostres i Jimenez Losantos, l'amiguet de l'Octavius Neardenthalensis amb qui juga a l'instructiu joc de "a veure qui la té més grossa". En resum: un fatxenda. Encara que tenint en compte que els seus odis més viscerals apunten sempre contra les psicòlogues, les mestres, les dones en general, tots els estudiants de carreres humanístiques, els sindicats, els independentistes, els que varen dir "No a la guerra", els musulmans, els que van criticar Aznar, els que critiquen el Talibà de la ràdio o els que es foten amb el gran demòcrata Apañó entre d'altres (sí, sembla molt però és que el Noctas té molt d'odi per repartir) potser el resum no és que sigui un fatxenda sinó una altra paraula que s'assembla molt però és més curta.

Saludus!

4 comentaris:

  1. Leído el post de uno y de otro para establecer un mínimo contraste, quisiera señalar lo insustancial que es darle tanta importancia a la ideología, cuando vivimos en una época carente de cualquier asomo de ella. Fluimos en el posibilismo, en el azote de la especulación, despistados por la información inmediata, maniatados por el pavor, siempre corriendo detrás del último globo sonda. Con tal ausencia de criterio es natural errar a menudo. Sin embargo, siempre las falacias y los rumores han alimentado el desconcierto a corto plazo, para que luego a largo plazo sea la realidad quien haga todos los ajustes.

    Con esto vengo a decir que uno tiene que refinar aquello que escribe, porque charlar y hablar es hilar pensamientos al azar, no coser cada uno de ellos a conciencia y dejar constancia de ellos, pues luego basta leer al revés para saber si merecían ser palabras escritas o palabras que se llevara el viento. Alguien piensa que un dietario o un cuaderno de bitácora son casuales y no tienen la menor importancia. Pero el error es restarle importancia al pensamiento para escribir cualquier cosa, como si uno pudiera acogerse a la amnesia del lector, cuando el éxito de un texto reside en la esperanza de no ser olvidado según se lee.

    ResponSuprimeix
  2. Doncs mira, ara que he rellegit el post a que fas referència més amunt, crec que l'encertes quan dius: "pots arribar a deixar anar tota la cavalleria i engegar en orris mesos de teràpia. I no ho dic pensant amb el Noctas (que gairebé no conec) ni amb ningú en particular. Més d'una vegada (i insisteixo en que no parlo d'ara ni d'aquí; que ningú es doni per al·ludit) després de despatxar-me a gust amb algun item d'aquests que corren pel mon virtual m'he quedat amb mala consciència pensant que el pobre dimoni -que ves a saber quina historia i quins complexes arrossegava- s'havia quedat més fotut i més desequilibrat per culpa (o per causa) meva. I el mal és que, en els temps que corren, no tot hom es pot permetre el luxe de pagar-se les minutes d'un professional de la psique.

    ResponSuprimeix
  3. "cuando el éxito de un texto reside en la esperanza de no ser olvidado según se lee." Podria ser matisable però és així, i encara és més cert això: el veritable lector -la suficiència com a lector- és aquell que sap trobar i recordar allò substancial d'una lectura. D'aquí vindrien els aforismes suposo? Això en podria ser un?

    En quant el Noctas, hem de reconèixer-li el mèrit, necessari en tot escriptor, que escriu el que li dicta el seu interior, bé digueu-li "interiors" :)

    ResponSuprimeix
  4. Collons, quines ganes de gresca que té la catosfera.... Se't trobava a faltar, però com en els restaurants xinesos (fort o fluix). Potser més fluix que tenim una edad

    ResponSuprimeix

Dispara!