L'efecte Polònia

Al principi als polítics no els feia gens de gràcia ser imitats o parodiats. A la televisió Pedro Ruiz va ser el primer que es va endinsar en aquest camp, amb una tradició molt gran dins les democràcies europees. A Espanya, fer conya sobre els responsables del règim va estar prohibit per motius obvis, però un cop mort Paco van començar a sortir uns quants semanaris satírics com El Jueves o, fins i tot abans, com El Papus. Massa d'hora, l'extrema dreta els va assetjar i fins i tot va atemptar contra ells.

No va ser fins l'arribada de Las Noticias del Guiñol, la versió castissa del Spiting Image de la BBC, que els polítics no hi van veure els avantatges que els proporcionava ser imitats. La presència constant a les pantalles i la humanització d'uns personatges que sempre sortien fent declaracions avorridíssimes o discutint a l'arena política n'eren unes. Fins i tot, si es prenien la paròdia amb humor  i feien un cameo amb el seu alter ego de làtex, aconseguien cert rèdit electoral.

A casa nostra s'ha anomenat a aquest fenòmen "l'efecte Polònia". Si no surts al programa del Toni Soler no ets ningú. Tenint en compte que és el programa més vist a Catalunya i que per molta gent, sobretot els més joves, és la seva única aproximació al món de la informació política, sembla evident que tothom vol tenir la seva pròpia imitació. Després vindran les petites polèmiques:-El meu candidat sembla un prepotent, -El meu un retardat, -El meu un pusil·lànime (home! És que amb el Saura no hi ha manera...). Però malgrat aquestes petites incomoditats tots prefereixen ser-hi.

Amb això de les fitxes de l'U.Q.V. acabarà passant el mateix. Qui vulgui ser considerat important a la blocosfera haurà de tenir el seu propi expedient a l'armari de l'espia blocaire. Jo ja he començat a pidolar la meva i el Ferran Caballero, amb la seva intel·ligència liberal, ha començat a agrair la seva. L'altre extrem va ser el Noctas que va fer una rebequeria de les seves, es veu que el va agafar amb el dia tonto, però crec que després va aparèixer el Jordi raonable i estic segur que es mira la fitxa amb apreci. Del "chusquero filòsof" ni en parlo, però què dir de la del Mulà de Can Semon... Quina precisió quirúrgica, quina riquesa argumental, quin fart de riure a la part final!

Des d'aquí tornem a demanar humilment el nostre informe i ens posem a la seva disposició per a qualsevol feina. La Bonnie té una gran habilitat amb els explosius i jo faig estralls amb la meva Thompson. Potser som una mica sorollosos per feines d'espionatge però no dubti en trucar-nos si les coses van mal dades.

Salut.