Danke schön

Ha estat un bon nadal al Cau. Els últims cops havien estat molt rendibles i amb la Bonnie no ens hem estat de res. Ostres, gambes d'Arenys, foie, pernil d'aglà i la famosa sopa de galets de la senyora Parker, la mare de la meva sòcia, tot banyat amb Finca Garbet 2004 del nostre Empordà, del de dalt de tot. Les ostres i les postres amb Juvé i Camps. Tot això robat de certa botiga de la plaça de Sant Gregori Taumaturg, qualitat excel·lent.
Amb els regals també vaques grasses: detonadors i goma2 israelians per la Bonnie, una vaixella de Limoges per Miss Parker i el carburador de competició pel meu V8. Ja l'he muntat, brutal! Però els millors són els regals inesperats. El nostre Amic Invisible (no em direu que no està ben trobat això) ens ha fitxat per fi.
Ens té ben clissats l'espia blocaire, ell és un gran observador i nosaltres no ens sabem estar callats. La veritat és que el que no sap tenir la boca i la Tompson en silenci sóc jo, la Bonnie ha arribat a assaltar bancs armada amb un somriure. I així de bloc en bloc, de polèmica en polèmica ens ha anat fent l'anàlisi.
I què puc dir? Que ens deixa molt bé, que ens estima. Quines paraules de dir en un món d'espies, atracaments, testosterona nacionalista i relacions virtuals! Però és que nosaltres també ens l'estimem, en Damien. La fórmula és molt simple: admiració + respecte + humor
Però com diria en Monegal: -Ah! La mossegada. No s'ha pogut estar d'estirar-nos les orelles per la nostra baixa productivitat i un altre cop té raó. Escrivim molt poc sovint i en som conscients. Tinc un sac d'excuses però no les faré servir. No hi ha justificacions que valguin, si l'actualitat de la blocosfera no ens motiva a escriure hem de començar a aportar, a dir-hi la nostra, però això ens exposa més del que és recomanable per a uns bandits.
Començarem per respondre al nostre admirat Criteri sobre la qüestió de l'independentisme no-nacionalista. No hem dit que no fossim catalanistes, encara que nosaltres preferim dir catalans, el que hem dit és que no som nacionalistes. Entenent com a nacionalista aquell que creu que la seva pàtria és millor que les altres, que ha estat escollida per una força superior per a no-se-sap-què. Catalunya no és millor que cap altre lloc i hi ha un percentatge de gentola i d'imbècils similar a qualsevol país del nostre entorn. Llavors, per què som independentistes? Raons històriques? N'hi ha però tampoc ens importen gaire. Raons econòmiques? Home, una miqueta més, no estaria malament que decidíssim des de més aprop amb qui i com volem ser solidaris però tampoc ens treu la son això. Raons sentimentals? Som diferents, ho creiem de veritat. Fixeu-vos que no hem dit millors, hem dit diferents. Fins i tot els qui viuen a Catalunya en castellà, miren teles dels "altres límits" i voten partits amb P al principi són diferents dels seus cosins del "pueblo". Quan arriben allà són "los catalanes" i han d'aguantar conyes i el que no són conyes, es veuen a ells mateixos defensant coses que mai haurien pensat que defensarien. Perquè l'anti-catalanisme és l'argamassa que aglutina Espanya. Perquè Catalunya i Barcelona tenen aquesta dèria de liderar, d'aparèixer, de remenar la cua. I això sempre serà així i a Madrid mai li agradarà, mai acceptarà ser Washington i que Barcelona sigui Nova York. Perque no ens estimen. (Què sentimental està quedant tot això, no em feu cas. És nadal.)
Procurarem treballar més. Gràcies un altre cop.
Salut i bon any a tots.