dijous, 29 d’octubre del 2009

Versió Punk (i amb faltes)

Ara que la Bonnie no hi és m'apodero del bloc en solitari i seré una mica mes directe.
Que consti que quan firmem tots dos vol dir que tots dos estem d'acord. Potser arribarà el dia que ens disparem l'un a l'altre peró en aquest tema fem pinya.

Ai els blocaires i opinadors! Quin desastre! A qui només mencionaré breument será al Salvador Sostres, quina prementalitat! quina manca d'arguments i de coherència. Són dels nostres i per tant són bons. Defensa la impunitat, el dret a robar-nos pel fet d'haver fet un servei al pais que ell considera heroic. Així qué Sostres? Els herois de la pàtria poden venir a casa a violar les nostres dones? Dret de cuixa? No perdo més el temps amb ell.

De la senyoreta Bierge no podiem esperar gaire més. L'opinòloga en formació constant té almenys la decència d'admetre la seva ignorància en gran nombre de questions, encara que tot seguit es permeti opinar vehentment de tot en diaris digitals que reben subvencions públiques. Que hi farem. Potser tenim la sort que l'aventura literària li surti be i es dediqui a explicar històries que li escau més. Força més que opinar o informar-se sobre coses que no coneix.

Qui mereix més atenció és l'Enric Vila. Aquest personatge oscil-lant i complexe que tot d'una deixa d'escriure al bloc del Sostres (si, ja ho sé, diuen que amics per sempre... ja ho veurem, jo en sé d'altres que també eren amics per sempre del Sostres i ara els fa vudú) com li fa una elegia digna del Miguel Hernández. Sempre a la contra. El president màrtir? Un gamarús, un tòtil irresponsable que s'inmolà per estúpid. En Pla? L'espia de Franco? Un heroi, un autèntic independentista peró que nosaltres els pobres mortals no vàrem sapiguer comprendre. El veritable independentisme de pluja fina. (finíssima, com el de Pujol, gairebé invisible)

I ara resulta que l'important és que ens ataquen des d'Espanya, que el Jutge Garzón ve a empresonar els prohoms, els nostres generals. Que les lleis espanyoles no van amb nosaltres, que a Espanya se la pot robar, se l'ha de robar perque ens roben. Com? Que el dèficit fiscal català ha d'acabar a les butxaques del senyor Prenafeta? Com va aixó? El senyor Alavedra ens rescatarà els peatges amb el botí?

Les Lleis Espanyoles!!! Ecs! Quin fàstic! Quan siguem independents qui hagi fet algún gran servei al pais tindrà dret a robar a tort i a dret. Impunitat pels herois!

Puc comprendre que l'afició del senyor Prenafeta de convidar a dinar opinòlegs a bons restaurants, de portar-los amb el jet privat a sopar i concert a París o aconseguir feinetes a fundacions, pot influir en tots aquests que avuí s'en fan dir amics seus. Tornant a Pla, hem d'ampliar alló d' "Amics, coneguts i saludats" i convidats. Es pot comprendre, peró i el tal Noctas? Que pinta ell? Només fa la pilota els seus idols? Perqué ell no ha sigut mai convidat al Drolma ni a l'Ambroise. Li encantaria, segur! Aquest pseudo-ultra-liberal ara convers a l'independentisme guerriller (pfffff... jijijejejajaja ai que em pixo!!!) ens convida a les barricades. Ens convida o ens desanima? Aquest és tant independentista com jo merengue.

Ens continuarem veient per l'oasi

5 comentaris:

  1. jajaja ets bo company, molt bo...saludus!

    ResponElimina
  2. Hola :) el que he llegit m'ha agradat, només, i disculpeu-me, he trobat a faltar els links als blogs que esmenteu. Aniré venint :)

    ResponElimina
  3. vaja! veig que els heu posat al costat! no he dit res doncs :)

    ResponElimina
  4. Com que el tema va per aquí t'envio aquesta ràfaga, tot just disparada-quasi sense mirar-. Això si que és un atracament Espero no fugiu a mig segrestament :) Bé ,potser seria lo lògic. Merci i saluts.

    Titol: On és aquella Catalunya? Ha existit mai?

    Això escribia al tornar d'Àustria: "una altra vegada vinc amb el convenciment que aquí no sabem administrar; que amb l'excusa de la mediterraneïtat passa i val tot i que ens aixequen la camisa, o encara més: que això és l'esport nacional. (i això que ja ho tenia escrit abans dels Millets, corrupcions i espionatges mil!)" "Ja no sóc dels que va fotent pallissa a la primera sobre el tema català - ès queden bastant igual, i sincerament, avui no trobo que sigui timbre de glòria dir-se d'un país que permet la copul.la al carrer-..." I ara la Pretòria.

    On és aquella burgesia que recolzava la cultura? aquells homes de la Renaixença; la noblesa i l'esperit d'aquell poble que engendrà Balmes i Verdaguers? Fou tot un miratge històric; una minsa part de la realitat?

    Encara que d'adolescent jo he viscut la prepotència dels grisos, els àrbitres, l'intent d'anorreament de Catalunya i això et porta a ser més catalanista. Però amb tot el que passa - i també perquè he estat educat en uns valors ben diferents als d'ara- us he de dir que una Catalunya independent governada sota aquesta fèrula, sense una regeneració profunda i una recuperació dels valors tradicionals del país em provoca un entusiasme perfectament descriptible. Ens han destrossat la il.lusió. Hom pot mantenir l'orgull català, com diu Colomer però no pas d'aquesta Catalunya. Un país és més que una llengua.

    Penso si la davallada ve de la irrupció dels filòsofs que predicaven contra el sentiment de culpa -per cristià- ha deixat sense fre els egoismes humans i estem en un darwinisme social -especialment al sud-. Diu aquesta filosofia: qui sap res del bé i el mal?: tot val. Fora el sentiment de culpa! Pot tenir consciència i ètica una societat que viu amb aquestes premisses? i el corrupte? Semblaria que no.

    Ara les instruccions que tenen els tertulians i polítics és apel.lar a l'honradesa de la majoria de polítics i a fer actes de contrició. Ja no n'hi ha prou, cada cop cola menys el seu discurs i la desconfiança creix. Percebo a l'ambient que la caldera està massa plena i els dallonsis també. No sé que ha de passar més per a una reacció popular. Ni sé com ha de ser, francament.

    Google street ensenya al món una altra misèria de la Catalunya d'avui -mireu-. La molesta veritat.

    Nota.- Sé que sóc poc complidor amb els meus tràilers, però sempre surt algun tema que s'interposa.

    Concreto. He coincidit a fer tres "treballs" que considero de referència: Breus teories i axiomes essencials i inèdits sobre Catalunya. Inclou El català és pagès, L'heroi del nostre heroi -i altres superherois- i Patologies mentals dels catalans.

    Ho penjaré més endavant, ho aviso pels interessats. Opino que ara la gent està més per les mogudes que tenim al país i per tant això meu passaria més desapercebut.

    ResponElimina
  5. El pobre Vileta, que viu instal·lat en la lògica infantil i paranòica de catalans-bons-facin-el-que-facin i espanyols-dolents-facin-el-que-facin... Malalt de supèrbia, agre i raspós de frustració i arrogància... Cregut i impertinent.
    El Sostres: un malalt moral. Un cínic ressentit, sembrador d'odi. No ha acabat ni els estudis. A casa no ho hem fet mai això!
    La Bierge, pobreta, que sembla de més bona pasta, més bona tia, més humana, però també lamentablement abduida per la lògica delirant i paranòica del victimisme...
    Ah, i no us oblideu del Colomerot, un altre obsessiu de la nació ocupada... valent pollastre, el desideratum del qual és anar a fer pràctiques de tir obligatòries en una Gloriosa Catalunya Independent...
    A mi em fan molt riure, però quan t'adones que, com que es creuen el que diuen, ho passen fatal -normal, els herois pateixen sempre- en el fons fan llastimeta.
    Però no passa res: tota la seva suposada rellavància no passa dels límits d'Internet, per tant, de rellevància, zero coma zero.

    ResponElimina

Dispara!