Danke schön

Ha estat un bon nadal al Cau. Els últims cops havien estat molt rendibles i amb la Bonnie no ens hem estat de res. Ostres, gambes d'Arenys, foie, pernil d'aglà i la famosa sopa de galets de la senyora Parker, la mare de la meva sòcia, tot banyat amb Finca Garbet 2004 del nostre Empordà, del de dalt de tot. Les ostres i les postres amb Juvé i Camps. Tot això robat de certa botiga de la plaça de Sant Gregori Taumaturg, qualitat excel·lent.
Amb els regals també vaques grasses: detonadors i goma2 israelians per la Bonnie, una vaixella de Limoges per Miss Parker i el carburador de competició pel meu V8. Ja l'he muntat, brutal! Però els millors són els regals inesperats. El nostre Amic Invisible (no em direu que no està ben trobat això) ens ha fitxat per fi.
Ens té ben clissats l'espia blocaire, ell és un gran observador i nosaltres no ens sabem estar callats. La veritat és que el que no sap tenir la boca i la Tompson en silenci sóc jo, la Bonnie ha arribat a assaltar bancs armada amb un somriure. I així de bloc en bloc, de polèmica en polèmica ens ha anat fent l'anàlisi.
I què puc dir? Que ens deixa molt bé, que ens estima. Quines paraules de dir en un món d'espies, atracaments, testosterona nacionalista i relacions virtuals! Però és que nosaltres també ens l'estimem, en Damien. La fórmula és molt simple: admiració + respecte + humor
Però com diria en Monegal: -Ah! La mossegada. No s'ha pogut estar d'estirar-nos les orelles per la nostra baixa productivitat i un altre cop té raó. Escrivim molt poc sovint i en som conscients. Tinc un sac d'excuses però no les faré servir. No hi ha justificacions que valguin, si l'actualitat de la blocosfera no ens motiva a escriure hem de començar a aportar, a dir-hi la nostra, però això ens exposa més del que és recomanable per a uns bandits.
Començarem per respondre al nostre admirat Criteri sobre la qüestió de l'independentisme no-nacionalista. No hem dit que no fossim catalanistes, encara que nosaltres preferim dir catalans, el que hem dit és que no som nacionalistes. Entenent com a nacionalista aquell que creu que la seva pàtria és millor que les altres, que ha estat escollida per una força superior per a no-se-sap-què. Catalunya no és millor que cap altre lloc i hi ha un percentatge de gentola i d'imbècils similar a qualsevol país del nostre entorn. Llavors, per què som independentistes? Raons històriques? N'hi ha però tampoc ens importen gaire. Raons econòmiques? Home, una miqueta més, no estaria malament que decidíssim des de més aprop amb qui i com volem ser solidaris però tampoc ens treu la son això. Raons sentimentals? Som diferents, ho creiem de veritat. Fixeu-vos que no hem dit millors, hem dit diferents. Fins i tot els qui viuen a Catalunya en castellà, miren teles dels "altres límits" i voten partits amb P al principi són diferents dels seus cosins del "pueblo". Quan arriben allà són "los catalanes" i han d'aguantar conyes i el que no són conyes, es veuen a ells mateixos defensant coses que mai haurien pensat que defensarien. Perquè l'anti-catalanisme és l'argamassa que aglutina Espanya. Perquè Catalunya i Barcelona tenen aquesta dèria de liderar, d'aparèixer, de remenar la cua. I això sempre serà així i a Madrid mai li agradarà, mai acceptarà ser Washington i que Barcelona sigui Nova York. Perque no ens estimen. (Què sentimental està quedant tot això, no em feu cas. És nadal.)
Procurarem treballar més. Gràcies un altre cop.
Salut i bon any a tots.

"Renacimiento" rima amb "Alzamiento" i amb "Movimiento"

Seré breu, hem de sortir cap a Madrid a fer uns atracaments i de pas veure alguns amics de la Villa y Corte. Madrid mola bastant, sobretot per sortir de festa. No faré cap comentari més, les provocacions barroeres les deixo per un altre. Per cert, és una bona idea aixó que fa el Noctas d'escriure un post i al dia seguent el contrari. Així pots escriure un post cada dia però només has de tenir una idea cada dos.

He tingut una "bronca" amb un blocaire i el que em sap més greu és que ha sigut a casa de l'U.Q.V. I'm sorry. El meu contrincant ha estat el jose (si, amb minúscula, no és cosa meva). Aquest personatge té un bloc que es diu Renacimiento i que dedica a promulgar la regeneració d'Espanya com l'Apañó (que per cert és el seu únic seguidor i soci en diverses polèmiques internàutiques). Per a aquest ítem regeneració vol dir reafirmació en el cristianisme d'Europa, abolició de l'abort, control de tot alló que faci cert olor a musulmà i retorn a la pedagogia de biblia i mastegot. Regeneració? Regresió diria jo.
El més curiòs de tot és que m'acusa de voler exterminar el disident, em fica en el calaix dels independentistes nacionalistes identitaris i excloents. Però qué estic fent malament en aquest bloc perqué em malinterpreti així? Jo que creia que estava quedant clar que la nostra intenció era acusar els puristes de les esències pàtries, i resulta que no. I va un que té com a únic amic el de la bandera de la gallina i m'acusa de voler ficar-lo en una "checa" o alguna cosa pitjor!
D'acord que un comentarista anomenat Bartolome va cometre l'error de posar el nom i cognoms del jose que havia trobat facilment a algun lloc, però també és cert que va trigar minuts en retirar el seu missatge en adonar-se de la bestiesa. El pobre Bartolome ja s'ha encarregat de deixar-li clar que no té cap intenció de depurar ningú peró el jose, que deu ser un conspiranoic tipus Pedro J, continúa fent-se la víctima. De seguida ha passat a fer servir el "vosotros" com si ens truquèssim per oquestrar un estratègia conjunta entre tots  contra els "librepensadores" com ell i el falangista filòsof. No patiu, en la meva Catalunya ideal hi podrieu continuar vessant la vostra bilis lliurement.
Però el mes curiòs de tot són els aires que s'hi dóna. Com pot ser tant maldestre amb les paraules i alhora creure's un Góngora del segle XXI? El jose s'agrada, es llegeix i es posa "cachondo", prova de fer servir la paraula més culta, el mot més antic, l'estructura més grandiloqüent. Però naufraga en el seu intent, les idees es perden en un mar de referències vagues a filòsofs i pensadors sense concretar, les frases, massa llargues i mal puntuades, tenen errades en la coincidència de génere i nombre entre el subjecte i el verb. Jo torno a reconèixer que escric fatal, aquest bloc està ple de faltes i errades fins que la Bonnie té un moment per corregir-les, però tambè torno a dir que llegeixo bastant bé i el castellà, com a xarnego llicenciat en filologia hispànica, el domino força.
Li diria al jose que no s'encengués tant, que provi de no acusar els altres d'alló que només existeix dins del seu caparró i, sobre tot, que escrigui més senzillet. Frases curtes, idees concretes, sobreentesos els justos. Va, que pots millorar!

De caïnitisme i el Nuremberg català

Sí, d'acord. El títol és una mica pretensiós, però ja que fem olor de pòlvora i roda cremada hem de fer-nos els fins en algun moment. Caïnitisme (quina paraulota) és el que practiquen les grans patums de la frivolitat literària catalana, s'estimen i s'odien a parts iguals. Ara et convido a escriure al meu bloc, ara te'n vas i ens diem el nom del porc en públic i negre sobre blanc. Ara ens reconciliem, però cadascú a casa seva i ens fem tota quanta felació ens vingui de gust davant de tothom (he tornat a fer servir "tota quanta" no ho he pogut evitar). Però arribàren temps difícils i al Sostres el van fer fora de l'Avuí. El seu amic i Heroi d'ell mateix, lluny, a Londres, aprenent anglès (perdó, perfeccionant-lo, evidentment una llumenera com el Vila ja fa molts anys que domina una llengua tan important com l'anglès). I davant d'aquestes penalitats i amb els convidadors a la presó, el Sostres escoltà els cants de sirena de l'Espadi Arcada i començà la seva colaboració a l'espanyolíssim Factual. Més problemes, ara li tocava explicar als habitants de Talibània la polèmica decissió de tornar a escriure en la llengua dels pobres i a molts d'ells cap justificació els semblaria prou. Un post, i un altre, i un altre però la llista de talibanets indignats creixia i només li va faltar al Salvador que el seu amic, el seu germà, li adrecés una carta pública retreient-li l'ús de la llengua de Cervantes (bé, hi ha certa polèmica amb aixó, potser Cervantes era en realitat Sirvent i era un valencià que entre orxata i orxata escrivia grans obres en llengua castellana. Ara, després de saber que Colom era català qualsevol cosa és posible). He de dir que la carta del Vila em va semblar educada, sé que hi havien punyalades ocultes, però eren això, ocultes. Educada? Sí. Encertada? No tant. No tant perquè al cap i a la fí el retret principal no era escriure a un mitjà amb un director i una línia editorial clarament contraria al sobiranisme que els dos amics defensen. El retret principal era per fer servir el castellà! Quina culpa tindran les llengues de res?
La resposta del Ayatolà, com sempre, excessiva, barruera, baixa, covarda. Sí, covarda, perquè posar per devant la mare -A mi m'és igual que m'insultis, jo ho puc aguantar tot, però la meva mare que tan bé t'ha tractat i tu la menysprees- és tan mesquí. Un absurd relat sobre una cabra, amb tota la mala llet del món perquè la cabra ha sigut sempre per ells la metàfora d'Espanya, repetitiu, ple d'errades teclejant, canvis de gènere injustificats, avorrit, fet sense cura. Tot i així els talibanets més incondicionals el van aplaudir i elogiar, bé, ja sabem que l'absència de criteri és un criteri.
I el Desmunta-mites que contraataca, li diu cabró i en un atac d'egomania penja una versió de One cantada i tocada per ell mateix. Quin home més complet, un renaixentista, un Leonardo nostrat que t'escriu un llibre o et canta un hit. Fem la critica musical, llauna insufrible típica de cantautoret frustrat de locals com el Mediterraneo o el 37 grados. Llocs coneguts per la succesió de clons que surten a l'escenari amb la intenció d'avorrir-te fins que t'adormis. Prescindible.
I el Salvador de sobte que diu que com pot la gent pensar que la cabra era el Vila. De cap manera, el relat de la cabra era només un exercici literari, realisme màgic va atrevir-se a dir. Deu ser molt difícil seguir la fe talibana, demana incondicionalitat i aguantar que de tant en tant et tractin com a un imbècil.
Però no tot han sigut guerres civils, per fi una bona notícia pels liberals, la llibertat sota fiança del Macià Alavedra i del Lluis Prenafeta. Ells s'ho han pres com una declaració d'inocència i han començat a amenaçar a tort i a dret. Hi ha una gran dosi de manipulació en tot aixó, el Sostres sap perfectament que aquests "prohoms" són pendents de judici i que tots els indicis fan pensar que seran declarats culpables en el seu moment, però tota aquesta confusió ja li va bé per excitar les seves masses. Tan excitats, tan arrauxats que ja pensen en judicis sumaríssims quan assolim la independència. Volen fer el Nuremberg català i netejar el país d'indesitjables, no saben si el judici contra els unionistes i tot sospitós d' afiliació esquerranosa el faran a l'Empordà, casa seva segons l'articulista sibarita, o a casa dels botiflers, el Baix Llobregat. No sé a quin poble de l'Empordà els volen a aquests per res més que per deixar-se els diners, tret de Begur o qualsevol urbanització plena de Camacus de Can Fanga.
És per tot això que la tasca de la Unitat de Vigilància ha esdevingut imprescindible, no podem defallir perqué si la independència la lideren aquests elements hauré de decidir on emigro.

L'efecte Polònia

Al principi als polítics no els feia gens de gràcia ser imitats o parodiats. A la televisió Pedro Ruiz va ser el primer que es va endinsar en aquest camp, amb una tradició molt gran dins les democràcies europees. A Espanya, fer conya sobre els responsables del règim va estar prohibit per motius obvis, però un cop mort Paco van començar a sortir uns quants semanaris satírics com El Jueves o, fins i tot abans, com El Papus. Massa d'hora, l'extrema dreta els va assetjar i fins i tot va atemptar contra ells.

No va ser fins l'arribada de Las Noticias del Guiñol, la versió castissa del Spiting Image de la BBC, que els polítics no hi van veure els avantatges que els proporcionava ser imitats. La presència constant a les pantalles i la humanització d'uns personatges que sempre sortien fent declaracions avorridíssimes o discutint a l'arena política n'eren unes. Fins i tot, si es prenien la paròdia amb humor  i feien un cameo amb el seu alter ego de làtex, aconseguien cert rèdit electoral.

A casa nostra s'ha anomenat a aquest fenòmen "l'efecte Polònia". Si no surts al programa del Toni Soler no ets ningú. Tenint en compte que és el programa més vist a Catalunya i que per molta gent, sobretot els més joves, és la seva única aproximació al món de la informació política, sembla evident que tothom vol tenir la seva pròpia imitació. Després vindran les petites polèmiques:-El meu candidat sembla un prepotent, -El meu un retardat, -El meu un pusil·lànime (home! És que amb el Saura no hi ha manera...). Però malgrat aquestes petites incomoditats tots prefereixen ser-hi.

Amb això de les fitxes de l'U.Q.V. acabarà passant el mateix. Qui vulgui ser considerat important a la blocosfera haurà de tenir el seu propi expedient a l'armari de l'espia blocaire. Jo ja he començat a pidolar la meva i el Ferran Caballero, amb la seva intel·ligència liberal, ha començat a agrair la seva. L'altre extrem va ser el Noctas que va fer una rebequeria de les seves, es veu que el va agafar amb el dia tonto, però crec que després va aparèixer el Jordi raonable i estic segur que es mira la fitxa amb apreci. Del "chusquero filòsof" ni en parlo, però què dir de la del Mulà de Can Semon... Quina precisió quirúrgica, quina riquesa argumental, quin fart de riure a la part final!

Des d'aquí tornem a demanar humilment el nostre informe i ens posem a la seva disposició per a qualsevol feina. La Bonnie té una gran habilitat amb els explosius i jo faig estralls amb la meva Thompson. Potser som una mica sorollosos per feines d'espionatge però no dubti en trucar-nos si les coses van mal dades.

Salut.