Danke schön

Ha estat un bon nadal al Cau. Els últims cops havien estat molt rendibles i amb la Bonnie no ens hem estat de res. Ostres, gambes d'Arenys, foie, pernil d'aglà i la famosa sopa de galets de la senyora Parker, la mare de la meva sòcia, tot banyat amb Finca Garbet 2004 del nostre Empordà, del de dalt de tot. Les ostres i les postres amb Juvé i Camps. Tot això robat de certa botiga de la plaça de Sant Gregori Taumaturg, qualitat excel·lent.
Amb els regals també vaques grasses: detonadors i goma2 israelians per la Bonnie, una vaixella de Limoges per Miss Parker i el carburador de competició pel meu V8. Ja l'he muntat, brutal! Però els millors són els regals inesperats. El nostre Amic Invisible (no em direu que no està ben trobat això) ens ha fitxat per fi.
Ens té ben clissats l'espia blocaire, ell és un gran observador i nosaltres no ens sabem estar callats. La veritat és que el que no sap tenir la boca i la Tompson en silenci sóc jo, la Bonnie ha arribat a assaltar bancs armada amb un somriure. I així de bloc en bloc, de polèmica en polèmica ens ha anat fent l'anàlisi.
I què puc dir? Que ens deixa molt bé, que ens estima. Quines paraules de dir en un món d'espies, atracaments, testosterona nacionalista i relacions virtuals! Però és que nosaltres també ens l'estimem, en Damien. La fórmula és molt simple: admiració + respecte + humor
Però com diria en Monegal: -Ah! La mossegada. No s'ha pogut estar d'estirar-nos les orelles per la nostra baixa productivitat i un altre cop té raó. Escrivim molt poc sovint i en som conscients. Tinc un sac d'excuses però no les faré servir. No hi ha justificacions que valguin, si l'actualitat de la blocosfera no ens motiva a escriure hem de començar a aportar, a dir-hi la nostra, però això ens exposa més del que és recomanable per a uns bandits.
Començarem per respondre al nostre admirat Criteri sobre la qüestió de l'independentisme no-nacionalista. No hem dit que no fossim catalanistes, encara que nosaltres preferim dir catalans, el que hem dit és que no som nacionalistes. Entenent com a nacionalista aquell que creu que la seva pàtria és millor que les altres, que ha estat escollida per una força superior per a no-se-sap-què. Catalunya no és millor que cap altre lloc i hi ha un percentatge de gentola i d'imbècils similar a qualsevol país del nostre entorn. Llavors, per què som independentistes? Raons històriques? N'hi ha però tampoc ens importen gaire. Raons econòmiques? Home, una miqueta més, no estaria malament que decidíssim des de més aprop amb qui i com volem ser solidaris però tampoc ens treu la son això. Raons sentimentals? Som diferents, ho creiem de veritat. Fixeu-vos que no hem dit millors, hem dit diferents. Fins i tot els qui viuen a Catalunya en castellà, miren teles dels "altres límits" i voten partits amb P al principi són diferents dels seus cosins del "pueblo". Quan arriben allà són "los catalanes" i han d'aguantar conyes i el que no són conyes, es veuen a ells mateixos defensant coses que mai haurien pensat que defensarien. Perquè l'anti-catalanisme és l'argamassa que aglutina Espanya. Perquè Catalunya i Barcelona tenen aquesta dèria de liderar, d'aparèixer, de remenar la cua. I això sempre serà així i a Madrid mai li agradarà, mai acceptarà ser Washington i que Barcelona sigui Nova York. Perque no ens estimen. (Què sentimental està quedant tot això, no em feu cas. És nadal.)
Procurarem treballar més. Gràcies un altre cop.
Salut i bon any a tots.

"Renacimiento" rima amb "Alzamiento" i amb "Movimiento"

Seré breu, hem de sortir cap a Madrid a fer uns atracaments i de pas veure alguns amics de la Villa y Corte. Madrid mola bastant, sobretot per sortir de festa. No faré cap comentari més, les provocacions barroeres les deixo per un altre. Per cert, és una bona idea aixó que fa el Noctas d'escriure un post i al dia seguent el contrari. Així pots escriure un post cada dia però només has de tenir una idea cada dos.

He tingut una "bronca" amb un blocaire i el que em sap més greu és que ha sigut a casa de l'U.Q.V. I'm sorry. El meu contrincant ha estat el jose (si, amb minúscula, no és cosa meva). Aquest personatge té un bloc que es diu Renacimiento i que dedica a promulgar la regeneració d'Espanya com l'Apañó (que per cert és el seu únic seguidor i soci en diverses polèmiques internàutiques). Per a aquest ítem regeneració vol dir reafirmació en el cristianisme d'Europa, abolició de l'abort, control de tot alló que faci cert olor a musulmà i retorn a la pedagogia de biblia i mastegot. Regeneració? Regresió diria jo.
El més curiòs de tot és que m'acusa de voler exterminar el disident, em fica en el calaix dels independentistes nacionalistes identitaris i excloents. Però qué estic fent malament en aquest bloc perqué em malinterpreti així? Jo que creia que estava quedant clar que la nostra intenció era acusar els puristes de les esències pàtries, i resulta que no. I va un que té com a únic amic el de la bandera de la gallina i m'acusa de voler ficar-lo en una "checa" o alguna cosa pitjor!
D'acord que un comentarista anomenat Bartolome va cometre l'error de posar el nom i cognoms del jose que havia trobat facilment a algun lloc, però també és cert que va trigar minuts en retirar el seu missatge en adonar-se de la bestiesa. El pobre Bartolome ja s'ha encarregat de deixar-li clar que no té cap intenció de depurar ningú peró el jose, que deu ser un conspiranoic tipus Pedro J, continúa fent-se la víctima. De seguida ha passat a fer servir el "vosotros" com si ens truquèssim per oquestrar un estratègia conjunta entre tots  contra els "librepensadores" com ell i el falangista filòsof. No patiu, en la meva Catalunya ideal hi podrieu continuar vessant la vostra bilis lliurement.
Però el mes curiòs de tot són els aires que s'hi dóna. Com pot ser tant maldestre amb les paraules i alhora creure's un Góngora del segle XXI? El jose s'agrada, es llegeix i es posa "cachondo", prova de fer servir la paraula més culta, el mot més antic, l'estructura més grandiloqüent. Però naufraga en el seu intent, les idees es perden en un mar de referències vagues a filòsofs i pensadors sense concretar, les frases, massa llargues i mal puntuades, tenen errades en la coincidència de génere i nombre entre el subjecte i el verb. Jo torno a reconèixer que escric fatal, aquest bloc està ple de faltes i errades fins que la Bonnie té un moment per corregir-les, però tambè torno a dir que llegeixo bastant bé i el castellà, com a xarnego llicenciat en filologia hispànica, el domino força.
Li diria al jose que no s'encengués tant, que provi de no acusar els altres d'alló que només existeix dins del seu caparró i, sobre tot, que escrigui més senzillet. Frases curtes, idees concretes, sobreentesos els justos. Va, que pots millorar!

De caïnitisme i el Nuremberg català

Sí, d'acord. El títol és una mica pretensiós, però ja que fem olor de pòlvora i roda cremada hem de fer-nos els fins en algun moment. Caïnitisme (quina paraulota) és el que practiquen les grans patums de la frivolitat literària catalana, s'estimen i s'odien a parts iguals. Ara et convido a escriure al meu bloc, ara te'n vas i ens diem el nom del porc en públic i negre sobre blanc. Ara ens reconciliem, però cadascú a casa seva i ens fem tota quanta felació ens vingui de gust davant de tothom (he tornat a fer servir "tota quanta" no ho he pogut evitar). Però arribàren temps difícils i al Sostres el van fer fora de l'Avuí. El seu amic i Heroi d'ell mateix, lluny, a Londres, aprenent anglès (perdó, perfeccionant-lo, evidentment una llumenera com el Vila ja fa molts anys que domina una llengua tan important com l'anglès). I davant d'aquestes penalitats i amb els convidadors a la presó, el Sostres escoltà els cants de sirena de l'Espadi Arcada i començà la seva colaboració a l'espanyolíssim Factual. Més problemes, ara li tocava explicar als habitants de Talibània la polèmica decissió de tornar a escriure en la llengua dels pobres i a molts d'ells cap justificació els semblaria prou. Un post, i un altre, i un altre però la llista de talibanets indignats creixia i només li va faltar al Salvador que el seu amic, el seu germà, li adrecés una carta pública retreient-li l'ús de la llengua de Cervantes (bé, hi ha certa polèmica amb aixó, potser Cervantes era en realitat Sirvent i era un valencià que entre orxata i orxata escrivia grans obres en llengua castellana. Ara, després de saber que Colom era català qualsevol cosa és posible). He de dir que la carta del Vila em va semblar educada, sé que hi havien punyalades ocultes, però eren això, ocultes. Educada? Sí. Encertada? No tant. No tant perquè al cap i a la fí el retret principal no era escriure a un mitjà amb un director i una línia editorial clarament contraria al sobiranisme que els dos amics defensen. El retret principal era per fer servir el castellà! Quina culpa tindran les llengues de res?
La resposta del Ayatolà, com sempre, excessiva, barruera, baixa, covarda. Sí, covarda, perquè posar per devant la mare -A mi m'és igual que m'insultis, jo ho puc aguantar tot, però la meva mare que tan bé t'ha tractat i tu la menysprees- és tan mesquí. Un absurd relat sobre una cabra, amb tota la mala llet del món perquè la cabra ha sigut sempre per ells la metàfora d'Espanya, repetitiu, ple d'errades teclejant, canvis de gènere injustificats, avorrit, fet sense cura. Tot i així els talibanets més incondicionals el van aplaudir i elogiar, bé, ja sabem que l'absència de criteri és un criteri.
I el Desmunta-mites que contraataca, li diu cabró i en un atac d'egomania penja una versió de One cantada i tocada per ell mateix. Quin home més complet, un renaixentista, un Leonardo nostrat que t'escriu un llibre o et canta un hit. Fem la critica musical, llauna insufrible típica de cantautoret frustrat de locals com el Mediterraneo o el 37 grados. Llocs coneguts per la succesió de clons que surten a l'escenari amb la intenció d'avorrir-te fins que t'adormis. Prescindible.
I el Salvador de sobte que diu que com pot la gent pensar que la cabra era el Vila. De cap manera, el relat de la cabra era només un exercici literari, realisme màgic va atrevir-se a dir. Deu ser molt difícil seguir la fe talibana, demana incondicionalitat i aguantar que de tant en tant et tractin com a un imbècil.
Però no tot han sigut guerres civils, per fi una bona notícia pels liberals, la llibertat sota fiança del Macià Alavedra i del Lluis Prenafeta. Ells s'ho han pres com una declaració d'inocència i han començat a amenaçar a tort i a dret. Hi ha una gran dosi de manipulació en tot aixó, el Sostres sap perfectament que aquests "prohoms" són pendents de judici i que tots els indicis fan pensar que seran declarats culpables en el seu moment, però tota aquesta confusió ja li va bé per excitar les seves masses. Tan excitats, tan arrauxats que ja pensen en judicis sumaríssims quan assolim la independència. Volen fer el Nuremberg català i netejar el país d'indesitjables, no saben si el judici contra els unionistes i tot sospitós d' afiliació esquerranosa el faran a l'Empordà, casa seva segons l'articulista sibarita, o a casa dels botiflers, el Baix Llobregat. No sé a quin poble de l'Empordà els volen a aquests per res més que per deixar-se els diners, tret de Begur o qualsevol urbanització plena de Camacus de Can Fanga.
És per tot això que la tasca de la Unitat de Vigilància ha esdevingut imprescindible, no podem defallir perqué si la independència la lideren aquests elements hauré de decidir on emigro.

L'efecte Polònia

Al principi als polítics no els feia gens de gràcia ser imitats o parodiats. A la televisió Pedro Ruiz va ser el primer que es va endinsar en aquest camp, amb una tradició molt gran dins les democràcies europees. A Espanya, fer conya sobre els responsables del règim va estar prohibit per motius obvis, però un cop mort Paco van començar a sortir uns quants semanaris satírics com El Jueves o, fins i tot abans, com El Papus. Massa d'hora, l'extrema dreta els va assetjar i fins i tot va atemptar contra ells.

No va ser fins l'arribada de Las Noticias del Guiñol, la versió castissa del Spiting Image de la BBC, que els polítics no hi van veure els avantatges que els proporcionava ser imitats. La presència constant a les pantalles i la humanització d'uns personatges que sempre sortien fent declaracions avorridíssimes o discutint a l'arena política n'eren unes. Fins i tot, si es prenien la paròdia amb humor  i feien un cameo amb el seu alter ego de làtex, aconseguien cert rèdit electoral.

A casa nostra s'ha anomenat a aquest fenòmen "l'efecte Polònia". Si no surts al programa del Toni Soler no ets ningú. Tenint en compte que és el programa més vist a Catalunya i que per molta gent, sobretot els més joves, és la seva única aproximació al món de la informació política, sembla evident que tothom vol tenir la seva pròpia imitació. Després vindran les petites polèmiques:-El meu candidat sembla un prepotent, -El meu un retardat, -El meu un pusil·lànime (home! És que amb el Saura no hi ha manera...). Però malgrat aquestes petites incomoditats tots prefereixen ser-hi.

Amb això de les fitxes de l'U.Q.V. acabarà passant el mateix. Qui vulgui ser considerat important a la blocosfera haurà de tenir el seu propi expedient a l'armari de l'espia blocaire. Jo ja he començat a pidolar la meva i el Ferran Caballero, amb la seva intel·ligència liberal, ha començat a agrair la seva. L'altre extrem va ser el Noctas que va fer una rebequeria de les seves, es veu que el va agafar amb el dia tonto, però crec que després va aparèixer el Jordi raonable i estic segur que es mira la fitxa amb apreci. Del "chusquero filòsof" ni en parlo, però què dir de la del Mulà de Can Semon... Quina precisió quirúrgica, quina riquesa argumental, quin fart de riure a la part final!

Des d'aquí tornem a demanar humilment el nostre informe i ens posem a la seva disposició per a qualsevol feina. La Bonnie té una gran habilitat amb els explosius i jo faig estralls amb la meva Thompson. Potser som una mica sorollosos per feines d'espionatge però no dubti en trucar-nos si les coses van mal dades.

Salut.

D'acomiadaments, espies i amistats perilloses

Me'n vaig uns dies i s'esvalota el personal! Tenia unes feinetes assaltant uns bancs al Mid-west i quan torno han fet fora de l'Avuí al Mulà Omar de Can Semon. Oooh! Desastre nacional, règim estalinista, violació de la llibertat d'expressió. Flipo que ara els Sostriliberals no defensin la llibertat d'acomiadament, al cap i a la fi ell era com la minyona que ve a casa: fins i tot essent una gran profesional de la neteja i deixant-ho tot com una patena, si no t'agrada com fa el llit o com cuina l'hauries de poder acomiadar lliurement. No anava així? Doncs als senyors de Planeta i Godó, que no oblidem que són els propietaris del 80% del diari, no els agradava com la seva minyona Sostres els cuinava els plats. Res a dir, no?
Quin fart de riure, semblava la mort de Homeini, tot de gent cridant, plorant i donant-se cops al cap. Teheran a la blocosfera. Els radicals de Talibània és normal que s'ho prenguessin així. Li han pagat uns quants euros obeint la Shura recaptatòria de fa uns dies i ara estan disposats a trure el pa de la boca a les seves criatures perquè el líder no passi gana (Pffff hehehehehehahahahaha, ho sento, no m'he pogut aguantar)
Però el més curiós ha estat la reacció dels que deien no estar d'acord amb les idees del Salvador: que si la llibertat d'expresió, que si el talent innegable, que si un dels millors escriptors, que si patatim... Jo escric molt deficientment (no m'excuso) però llegeixo bastant bé i sincerament, obviant les diferències ideològiques, no em sembla que sigui un escriptor gaire destacable, "tot quant" article repetit i avorrit, "tota quanta" auto-fel·lació ("Jo" o "Escric molt be") només mostren una gran inseguretat (Freud dixit). Si ni tan sols ell es creu que sigui tant bo i "tot quant" pilota i imitador agenollant-se devant l'emperador que va en pilotes (Arghh! m'acabo d'imaginar en Sostres en pilotes! Ajjjj!)(Ah! i prometo no tornar a fer servir "tot quant" mai de la vida).

La unitat de vigilància de l'U.Q.V ha estat molt enfeinada aquests dies. Les fitxes continuen amb el seu alt nivell de qualitat, entretingudes i, al meu parer, encertades, minucioses, forenses. I després de l'ensabonadeta, senyor espia, vostè no feia de doble agent? Perquè només veig un tipus d'ítems a les seves fitxes? Li fa una fitxa a l'ítem de la bandera gallinàcia i a part d'ésser especialment benèvol després se'ns fa amiguet del de les idees autoritaries, del de la "unidad sagrada de  la patria", del "arribaspaña". Aquest pseudo-intel·lectual que cita filòsofs castissos, si pogués li trencaria el cap a molts dels seus fitxats, i vostè no voldria pas això, veritat? Que m'equivoco? Que és inofensiu? Per sort ho és, però perquè no li queda cap remei. Si manessin els seus (que per cert són uns quants els clons que fan servir la mateixa bandereta com a avatar, el senyor apañó no te res d'especial, només que fa menys faltes) si tornessin, vosté tindria el mateix accés a la xarxa que un xinès.

Senyor espia, aquests ítems assaltadors es treuen la màscara. Som independentistes no-nacionalistes i aspirem a una Catalunya independent, catalana i xarnega no condicionada per puristes identitaris excloents. Això sí, un fatxa és un fatxa

Pop en castellà fet a Bcn. Cultura catalana?

M'estic ficant a un jardí ... Primer de tot respondré: SÍ. En aquest cas em mullo i dic un SÍ rotund. I dic aquest cas perquè com tots recordareu, al voltant de la presència d'autors en llengua castellana a la fira del llibre de Frankfurt, va esclatar una polèmica que em va fer donar-li al cap durant força temps sense treure'n l'aigua clara. Els qui defensaven la presència exclusiva d'autors i obres en llengua catalana argumentaven que si la convidada era la literatura catalana no hi havia gaire discussió. Si la convidada era la cultura catalana, deien els altres, la presència d'obres en castellà era indispensable per entendre la realitat social i cultural del país. Els primers tornaven dient que els autors que escriuen en castellà fan literatura i cultura castellana visquin a Blanes o a Shangai, i que la cultura o la literatura espanyola havien estat convidades en altres ocasions. Els segons hi insistien dient que la societat que t'envolta t'influeix de forma inevitable i que estant submergits a la cultura catalana això els influeix. Que ells eren diferents als autors d'Ebre enllà, que hi havia una forma catalana d'escriure en castellà.

Quedem-nos amb aquesta última idea. Hi ha una manera catalana d'escriure en castellà? No ho sé. Però el que sí que sé (d'acord, el que sí que penso, crec o opino) és que hi ha una manera barcelonina de fer pop en castellà. Que el que s'està fent a la ciutat aquests últims anys és diferent a allò que es fa a altres llocs de l'estat (quina xorrada, vull dir a Madrid que és bàsicament l'altre lloc on es fan discos). Hi ha una onada de grups, molts d'ells vénen de cantar en anglés, que han donat una empenta a la música indie feta en castellà i que no troben equivalents a la "Villa y Corte". Estic parlant de gent com Love of Lesbian, The new Raemon o Los seis dias per dir alguns, n'hi ha més. I no sé dir exactament quin és l'ingredient que fa que els senti i hi vegi la meva ciutat, que hi noti un accent familiar, una expressió mil cops dita i sentida entre amics. La descripció de paisatges pels quals ens hem perdut també nosaltres. I no és una qüestió d'estil de música, és cert que cada cop m'estic tornant més popero i que , com diu en Monegal, als "altres límits" també hi han grups que m'encanten: Los planetas, Los piratas o Vetusta Morla estan força bé, però hi ha alguna cosa que em fa sentir més propers els de la ciutat comtal. No direm que tot el que es fa aquí és diferent, hi han molts grups que tenen com a referència el so de grups com El canto del Loco o Pereza o qualsevol altra cosa en castellà i d'altres que volen assemblar-se a grups britànics o americans i alguns són bons, altres molt bons i molts, molt dolents, com en tot.

En cap moment estic dient que siguin millors els grups que sonen Bcn, però sí que sonen diferent, que hi ha alguna cosa. És cultura catalana? Què penseu?

Una almoina per a en Sostres, per caritat

Fem l'onada, vinga, tots junts! Un fort aplaudiment per l'últim salt mortal del Salvadoret. Li calen diners, alguns dels seus patrocinadors s'han anat enretirant a causa de la crisi i ja només li'n queda un. Ha decidit demanar als lectors del seu bloc que col·laborin econòmicament en el manteniment de la pàgina. Ha parlat d'una sèrie de despeses sense concretar gaire quines són i ha proposat un pagament voluntari (ell ha proposat un mínim de 50€) via transferència bancaria. Aquest pagament no implicarà cap tipus de privilegi, tan sols un merescut pagament per la mel que ha vessat al seu bloc els últims tres anys, fins ara totalment de franc!

Ja sabem que tot és un gran acudit, ell devia creure que riuria de gust amb la reacció irada dels bolxevics i esquerranosos habituals que visiten Can Sostres. Que els espanyols entrarien en tromba i cecs de ràbia a dir-li el nom del porc. I això ha passat, però el nivell de risibilitat que han assolit els talibans ha estat tan gran que he hagut d'esperar unes quantes hores a escriure aquest post. Cada cop que m'hi posava m'agafava un atac de riure i no podia continuar. S'ho han cregut i pagaran. Sí, de veritat, ja podeu riure. S'ho han empassat i crec que ja avuí algú ha fet l'ingrés.

Exemple real:
"Gràcies per la vostra sinceritat. No és car pagar 50 euros per llegir els seus comentaris i opinions tan encertades. Fa anys que espero que vingui a casa meva el rector del barri, a cobrar, com fan altres paisos. Del fet nacional sou el millor pensador. Us comparo al Xamar. Son els 50 euros més ben gastats en molts anys. No ens falleu, amic Salvador, no ens falleu"

Va, ja heu rigut prou? si no en teniu prou hi han més d'aquest tipus allà a Talibània. Uns ja arriben al deliri paranoide més greu que he vist en la meva vida, es queixen que el compte corrent és de la Caixa de Catalunya. Nooorl! la caixa sociata, argh! No pot ser Salvadoooor, tu noooo!

I vés per on l'enfant terrible (enfant per la part dels ...) dels opinòlegs catalans volia provocar els seus enemics i fer-los quedar en ridícul i aconsegueix que els seus fans ens donin les aportacions més patètiques que la xarxa ha vist en molt de temps. Quina vergonya aliena veure com li demanen que torni a posar el número de compte perquè han provat de pagar i hi havia un error. Però que sou burros? Què no veieu que és tot una broma?

Sostres, t'ha sortit el tret per la culata.

Baixar al nivell e-notícies

Si, baixar. Perqué fer-se ressò de qualsevol gasòfia que s'escrigui en aquell femer és baixar molt el nivell. Fer-la servir en la barralla política és com citar Belén Esteban en àmbits acadèmics: inconsistent. El senyor Puig ens ha acostumat aquests últims anys de declivi de la seva influència dintre de CDC a sortir amb estirabots d'aquest tipus. Sembla que ha de demostrar que pot continuar essent l'home dur de la federació nacionalista, que no l'han de substituir encara per aquests joves desacomplexats (cada cop menys joves) del pinyol. El Zaragoza de CIU amb permís d'en Madí i d'en Oriolet.

Però anem al nostre negociat, la xarxa i els seus opinadors. Deu n'hi do aquest "pajaro" del Xavier Rius. Podriem definir-lo només dient un altre nom: Jorge Javier Vázquez. Sí, l'e-noticies és l'Aquihaytomate de la informació política. Ens és igual l'importància real de les coses, no deixis que la realitat t'espatlli un titular i tota aquesta sèrie de mandangues habituals de la premsa groga. Això deuen pensar els redactors d'aquella "cosa" (em nego a dir-li diari). Ara que n'hi han de redactors, abans aquell pamflet era escrit gairebé sencer pel Rius, tret de les columnes d'opinió. Un home escoltant la ràdio, mirant diaris de veritat i tornant a redactar les notícies posant com a titular la frase més impactant, treta totalment de context i fins i tot tergiversada de la forma més barroera.
Exemple:
El polític X fa una declaració: "-Jo no diré mai que els inmigrants han de tenir menys drets que els altres."
Titular e-brutícies: Sr. X diu : "els inmigrants han de tenir menys drets que els altres"
I alguns diràn: no serà tant, exageres. De vegades és pitjor, de vegades el polític X no ha fet ni declaracions.

Tot això no tindria cap importància si no fos perque els diaris de veritat (no en direm seriosos perqué no ho són) han baixat al mateix nivell. L'ABC i els 41 càrrecs del Puig, el Periódico que s'apunta a revolcar-se al fang. El Rius no hauria imaginat ni en el millor dels seus deliris que una de les seves diarrees mentals ocuparia certa rellevància en el debat polític durant un parell de dies. Entre aixó i sortir a la tele de tant en tant al "59 segons" aquest ésser ha arribat a la plenitud, molt més lluny del que les seves capacitats li haurien permés a un altre lloc.

Foie versus chopped

Procuraré no pixar-me de riure mentre escric aquest post però m'admetreu que el tema Sostres - Bellesa fa molta gràcia. Que l'alopècic llardós amb cara de pedòfil s'atreveixi a jutjar la bellesa de les noies diferenciant-les pel seu barri de procedència és penós, però que a sobre tingui els pebrots de deduir quina ha estat la seva alimentació infantil... Que les dels barris bons han menjat foie i les de la perifèria han menjat chopped sembla una obsessió malaltissa del fill de la xarcutera.

Ja sé que tot és una provocació, que després d'escriure aquestes gasòfies li encanta rebre missatges insultants al seu bloc. Però ficar-te en aquest jardí quan ets calvo, gras i molt però que molt lleig no crec que sigui una bona idea. Perquè a provocar podem jugar tots, més val tenir arguments una mica més sòlids. Amb quin rigor et fots amb una despampanant Juani de barri que estigui ben bona dient-li que la seva bellesa és vulgar i efímera en comparació amb la de les ben alimentades sarrianenques. No veus que et poden dir que la teva no és que sigui efímera, és que és inexistent.

Què es pot esperar d'una persona que s'omple la boca parlant de restaurants, de gastronomía i aconsella menjar el foie a cullerades, sense pa. Això és la civilització? Això és París? Un greixós menjant-se un fetge a mossegades és la idea de l'excel·lència que ens proposa.

Potser als frigorífics de Cornellà podríem trobar excel·lents embotits i formatges arribats directament del "pueblo" i us puc assegurar que sovint he trobat teranyines als rebosts d'alguns amics de Sant Gervasi.

Salut i bons aliments

La sorpresa és absoluta

Mentre netejo les armes sento la ràdio - en Clyde prepara el proper cop - i sento el fill de Lluís Prenafeta que explica a Rac1 fins a quin punt són incertes les acusacions que el jutge Garzón ha vessat sobre el seu pare. Ha parlat de factures (res en negre), ha negat que el seu pare conegués els altres detinguts del PSC, ha assegurat que el seu pare és totalment innocent. Només hi afegeixo un desig, tant de bo sigui així.

Rigor a la blocosfera

Suposo que en llegir aquest post alguns se sorprendran, altres es decebran i a la gran majoria, per què enganyar-nos, li importarà un rave però he de dir que una de les poques mostres de rigor en l'exercici de l'opinió al voltant d'aquest tema que tant ens ha ocupat els darrers dies ens l'ha donada el Sr. Jordi Graupera. Ja sé que per alguns el Sr. Graupera pot ser ficat al mateix sac que les nostres víctimes habituals. Res més lluny de la realitat. Les distàncies són més grans que l'oceà físic que els separa en aquest moment.

Anem a pams. Primer cal destacar que ell és amic personal del Sr. Prenafeta, com es vanten de ser-ho els talibans de Sostriland (Gracies U.Q.V.). Ell mateix avuí a la tertúlia de RAC1 ha admés que és possible que tot això li resti objectivitat per opinar però valentment no renuncia a fer-ho. I a fer-ho amb tot el rigor que la distància real i l'estima personal li permetin. Què ha fet al seu bloc? Prendre's uns dies de calma, reflexió i documentar-se (ho ha llegit bé Srta. Bierge), després opinar, o més aviat reflexionar i convidar-nos a la reflexió. Potser en una direcció que és la que interessa als seus postulats polítics? Segur, com tothom. La questió és el rigor amb el que es faci.

La opinió que genera entre alguns habitants de la xarxa aquest jove (cada cop menys) blocaire ve formada de molts anys ençà. Porta tant de temps parlant a la ràdio i escrivint a la premsa i sobretot des de tant jove que ha dit gran nombre de barbaritats. La seva dialèctica, capacitat pel debat i, per què no dir-ho, fina habilitat per l'ús de la demagògia (un altre cop com tothom, jo el primer), li han fet guanyar-se un bon nombre de detractors. Encara que la gran majoria ho siguin per les seves idees catalanistes.

Amb en Graupera no hi estic d'acord en el cinquanta per cent de coses (càlcul aproximat). Ell tendeix al liberalisme i jo no. Però en l'ús de la seva opinió no insulta la meva intel·ligència. Fins i tot quan defensa postulats contraris als meus puc deduir i aprendre que no ho fa nu de coneixements. És un pedant! Pensen alguns, jo també de vegades, però ho és perquè pot.

Que siguem paranoics no vol dir que no ens estiguin perseguint

Un altre cop sol i per tant mal escrit. Amb les hores anirà millorant.

Doncs sí, la paranoia s'ha instal·lat a la blocosfera catalana i sembla que vol quedar-se. Els blocaires pro-convergents se senten perseguits i humiliats, els blocaires independentistes senten que Espanya persegueix tot el que representa Catalunya i també se senten instrumentalitzats pels qui no els va donar suport quan en Garzón els va detenir. Els blocaires espanyolistes senten que a Catalunya un poti-poti sociovergent es tapa les vergonyes des que existeix l'autonomia. Els blocaires socialistes... blocaires socialistes? Algú em pot dir algun que valgui la pena llegir? O bé algú que sigui rellevant? No estic dient que no n'hi hagi sinó que en la meva ignorància els desconec. Us agrairia que em diguéssiu quin pot ser interessant d'assaltar (no volem que s'ens digui que sempre anem pels mateixos, en tenim per tots).

Tornarem a la mateixa idea, que en Garzón i la justícia espanyola no siguin gaire de fiar no vol dir que automàticament els imputats siguin innocents com afirma en Sostres. Per tot el que ha passat fins ara, per l'actitud tant dels imputats com de les seves defenses i dels partits als quals pertanyien, tot semba indicar que són culpables d'alguna cosa. Potser no de tot el que se'ls acusa però com a mínim d'evasió d'impostos. Que pels convidats d'en Prenafeta evadir impostos no sigui un delicte sinó un dret pels qui són com ells, de la classe superior no fa més que indicar quina solidesa moral tenen. Que li demanin a Kant que és una moral que distingueix el que puc fer jo del que poden fer els altres. Per mi les normes són diferents que pels que no són dels meus. Pre-mental.

Després la rebequeria del Vila amb Directe.cat. El gran desmuntador de mites no ens tenia acostumats a baixar al nivell de l'insult. Peró una de les coses que ha dit em sembla totalment falsa i d'una baixesa terrible. El redactor d'una entrada que analitza l'actuació dels opinadors que han sortit en defensa dels avui ja ex-convergents és acusat de "menja-polles sociates". Alça Manela!!! Tots els que van contra mi: sociates, sociates i espanyols!

Dit tot això que quedi clar que no som imbècils. Que l'escenificació de tot aixó, que la fregada de mans dels sospitosos habituals d'anticatalanisme, que la pinta que fa de desprestigi intencionat de la política catalana no sembla casual ho podem veure tots. En Garzón no és de fiar i l'aparell de l'estat està fent coses lletges com afavorir la humiliació pública dels imputats. Que siguem paranoics no vol dir que no ens estiguin perseguint.

S'estan passant

Escric això a corre cuita mentre sento les notícies. Com sempre que no hi sigui la Bonnie trobareu faltes. Ho intento.

Això comença a mosquejar-me. Qué és això de treure'ls emmanillats, humiliats. Interrogar-los avuí després d'estovar-los amb dos dies d'aillament. S'estan acarnissant. He criticat els que reclamaven impunitat pels prohoms de l'antic govern però això comença a fer pinta del que deien. Un clatellot a Catalunya? Una foto per calmar el PP? Els peperos fa dies que diuen que les detencions dels seus càrrecs són espectaculars, amb càmeres i show. Calia fer el mateix amb polítics d'altres partits. Millor als de CIU i el PSC que a gent del PSOE. Garzón els dóna una mica de peixet i de pas la brunette mediàtica aprofita per insultar-nos. Els blocaires de Libertad Digital s'estàn fregant les mans. No els enllaçaré perqué no volem que ens infectin el cau, peró ara ja tenen la foto. Polítics catalans del poti-poti sociocorvengent emmanillats i burxant els seus efectes personals en bosses cutres de plàstic.

No m'equivocaré, si encara són innocents perqué no s'ha demostrat el contrari que no els humiliïn. Però si al final són culpables, aquest país s'haurà de construir sense el seu concurs. No m'està agradant gens tot aixó

ÚLTIMA HORA

En Cuní li regala temps de la televisió pública a la Pilar Rahola perquè es defensi dels atacs que ha rebut per un dels seus últims articles, tot això sense que ningú li donés la réplica (quant val un minut de tele? quin regalet!). En Sostres l'ha atacada per haver escrit "sort que no som independents" i ha fet unes insinuacions al voltant de quantitats de diners que la Rahola li pidolava a en Prenafeta. Quina defensa pel seu amic! Perqué en Sostres diu que de tant en tant la Pilar se n'en sortia, que baixaba les escales del palau amb el bolso farcidet.

Versió Punk (i amb faltes)

Ara que la Bonnie no hi és m'apodero del bloc en solitari i seré una mica mes directe.
Que consti que quan firmem tots dos vol dir que tots dos estem d'acord. Potser arribarà el dia que ens disparem l'un a l'altre peró en aquest tema fem pinya.

Ai els blocaires i opinadors! Quin desastre! A qui només mencionaré breument será al Salvador Sostres, quina prementalitat! quina manca d'arguments i de coherència. Són dels nostres i per tant són bons. Defensa la impunitat, el dret a robar-nos pel fet d'haver fet un servei al pais que ell considera heroic. Així qué Sostres? Els herois de la pàtria poden venir a casa a violar les nostres dones? Dret de cuixa? No perdo més el temps amb ell.

De la senyoreta Bierge no podiem esperar gaire més. L'opinòloga en formació constant té almenys la decència d'admetre la seva ignorància en gran nombre de questions, encara que tot seguit es permeti opinar vehentment de tot en diaris digitals que reben subvencions públiques. Que hi farem. Potser tenim la sort que l'aventura literària li surti be i es dediqui a explicar històries que li escau més. Força més que opinar o informar-se sobre coses que no coneix.

Qui mereix més atenció és l'Enric Vila. Aquest personatge oscil-lant i complexe que tot d'una deixa d'escriure al bloc del Sostres (si, ja ho sé, diuen que amics per sempre... ja ho veurem, jo en sé d'altres que també eren amics per sempre del Sostres i ara els fa vudú) com li fa una elegia digna del Miguel Hernández. Sempre a la contra. El president màrtir? Un gamarús, un tòtil irresponsable que s'inmolà per estúpid. En Pla? L'espia de Franco? Un heroi, un autèntic independentista peró que nosaltres els pobres mortals no vàrem sapiguer comprendre. El veritable independentisme de pluja fina. (finíssima, com el de Pujol, gairebé invisible)

I ara resulta que l'important és que ens ataquen des d'Espanya, que el Jutge Garzón ve a empresonar els prohoms, els nostres generals. Que les lleis espanyoles no van amb nosaltres, que a Espanya se la pot robar, se l'ha de robar perque ens roben. Com? Que el dèficit fiscal català ha d'acabar a les butxaques del senyor Prenafeta? Com va aixó? El senyor Alavedra ens rescatarà els peatges amb el botí?

Les Lleis Espanyoles!!! Ecs! Quin fàstic! Quan siguem independents qui hagi fet algún gran servei al pais tindrà dret a robar a tort i a dret. Impunitat pels herois!

Puc comprendre que l'afició del senyor Prenafeta de convidar a dinar opinòlegs a bons restaurants, de portar-los amb el jet privat a sopar i concert a París o aconseguir feinetes a fundacions, pot influir en tots aquests que avuí s'en fan dir amics seus. Tornant a Pla, hem d'ampliar alló d' "Amics, coneguts i saludats" i convidats. Es pot comprendre, peró i el tal Noctas? Que pinta ell? Només fa la pilota els seus idols? Perqué ell no ha sigut mai convidat al Drolma ni a l'Ambroise. Li encantaria, segur! Aquest pseudo-ultra-liberal ara convers a l'independentisme guerriller (pfffff... jijijejejajaja ai que em pixo!!!) ens convida a les barricades. Ens convida o ens desanima? Aquest és tant independentista com jo merengue.

Ens continuarem veient per l'oasi

Que no em robin el que és meu

En aquests moments és difícil dir alguna cosa intel·ligent sobre el polèmic cas de corrupció a Catalunya. Aquesta és la primera conclusió que es pot extreure després de llegir els opinòlegs, periodistes i escriptors que s’hi han pronunciat.

El que resulta realment molest és que les idees ens les robi un partit polític, que se les apropiiï de tal manera que si no estem d’acord amb les seves postures és que no mereixem tenir les idees que tenim. Jo no sóc membre de cap partit polític perquè penso que la política no és com el futbol, on un barreja l’afició i el sentiment en nom d’un símbol. Precisament perquè em prenc seriosament la política he votat diferents partits polítics en diferents moments. La política és estratègia i quan votem mirem pels interessos propis i pels del país, si és que hi creiem.

Parlant clar, el catalanisme ha estat durant anys en mans de CDC. No és moment de recordar ara els 23 anys de govern de Convergència, però segur que si féssim l’exercici sortirien un munt d’aspectes positius (sempre partint del que considero “bo” per a mi i per al país) i també de no tant positius. En qualsevol cas no és aquest el present que ens ocupa. El totum revolutum on som ara és del tot diferent a aquest passat que podríem invocar, certament, i per això ens posa la pell de gallina.

Quan llegeixo que els detinguts (preventivament) pel jutge Garzón són prohoms de la història del meu país i que per tant mereixen un tracte honorífic i gairebé mitològic ja que estant sent atacats pel nostre enemic comú, em sembla com a mínim estrany que preferim uns soldats valents però corruptes a uns individus senzillament capaços i honestos. Jo no ho prefereixo.

Se’ns omple la boca divagant al voltant de la caça de bruixes contra el catalanisme: que si Espanya ens vol enfonsar quan el nacionalisme prenia embrenzida, que si robar a Espanya és legítim perquè ells ens roben des que poden, que si els empresaris i els polítics ja ho tenen això d’agafar el que no és seu (que és de tots, no ho oblidem), que si el catalanisme – així, en general – ha de reaccionar atacant,...

Jo em pregunto si hem perdut el nord. Els dos personatges que han estat detinguts i que formen part de la història de Catalunya em provoquen el mateix rebuig que qualsevol altre delinqüent, però el que m’enrabia de valent és que aquesta opinió em situi, per a alguns, directament a l’altra banda del catalanisme i potser fins i tot a prop de l’espanyolisme. Aquest és un raonament patètic i indigne de l’excel·lència que tots aquests opinadors subratllen com a característica del nostre país i que tant ens ha de diferenciar. És per això que em pregunto si els partits tenen el dret de robar-nos el que és nostre, vull dir, el que pensem i tenim com a propi, les nostres idees, o si més aviat hem d’acceptar la merda que ens cau a sobre i simular que no fa tanta pudor només perquè és nostra. Si aquesta és la idea de país que construïm, o millor dit, si construïm el país amb aquestes idees ens cauran més òsties de les que podem aguantar, això segur.

Pensava que formava part d’un país on el seny i la rauxa eren els marges que ens servien de mesura per aspirar a l’exercici d’un bon govern, però m’espanto quan llegeixo que és la justicia espanyola la que els jutjarà i que com a espanyola no ens ha de semblar ni legítima ni respectable. És el mateix que dir que en un futur estat català indepent no seràn delicte l’apropiació indeguda, la recafilificació iregular, el pagament de comissions,...Déu nos guard d’aquest futur!

Encara no som independents? No. Ens regeix el codi penal espanyol? Sí. Els xoriços continuen sent xoriços?

És cert que la situació és més greu quan afecta els càrrecs públics electes. Un alcalde és algú en qui s’ha dipositat la confiança i el vot, per això és inacceptable que els faci servir per al seu enriquiment personal. Un dels partits que no he votat mai és el PSC i tanmateix valoro la radical predisposició que han mostrat per aïllar i no donar recolzament als imputats mentre ho siguin. La tan apel·lada pressumpció d’innocència és un dret de la democràcia però no es contradiu amb la higiene política. Si la justícia no demostra que són culpables espero que els senyors del PSC tornin a les seves cadires i que els senyors Prenafeta i Alavedra tornin als seus negocis. Ni els linxaments, ni els judicis paral·lels són desitjables, el que sí és desitjable és que les idees polítiques continuin en mans dels individus i no dels aparells dels partits.